dilluns, 29 de setembre de 2008

El Pla 80Km/h. i l’aixecada de camisa dels resultats

Entestar-se en enganyar als ciutadans és el pitjor que pot fer un polític. Quan ho entendran? Per molt que facin un magnífic pla per intentar aconseguir una millora social - la que sigui – el que no es pot fer és pervertir els resultats per tal d’adaptar-los al que els hi hauria agradat que resultés.

Amb el pla de limitar la velocitat màxima a l’àrea metropolitana en un màxim de 80Km/h. ja tenim tots els actors d’aquest insofrible vodevil interpretant el seu paper. Els mitjans de comunicació afins al govern de torn propagant a tort i a dret l’eterna veritat a mitges del polític de torn que intenta justificar com sigui les seves decisions.

Senyors polítics, ja som prou grandets com per entendre que de vegades els qui teniu delegada la gestió pública heu d’aplicar decisions impopulars. També podem arribar a comprendre, malgrat la nostra innoble condició de simples ciutadans, que aquestes decisions impopulars puguin no donar els resultats desitjats. Però el que no podrem arribar a comprendre mai és per què us esforceu tant en enganyar-nos. L’única explicació possible és que valoreu molt més el manteniment del poder que us atorguem que el servei social al què us deveu.

Desistiu, polítics així no els volem!

És cada vegada més gran el nombre de persones – ciutadans - que apliquem el pensament crític en centenars de webs i milers de blocs que escrivim amb la intenció de millorar una mica la societat en la que vivim. En un d’aquests podem trobar, per exemple, com s’ha manipulat la informació sobre els resultats del pla 80Km/h. (gràcies Enric).

Senyors polítics, potser podreu controlar mig centenar de mitjans de comunicació estàndards, però heu de saber que els anomenats mass media son cada vegada menys mass... i fins i tot menys media; la temporada de partitocràcia s’acaba.

dissabte, 27 de setembre de 2008

Una bona notícia: el català puja a 1ª divisió!


El traductor de Google ha incorporat el català des del 25 de setembre (d'acord amb la Wikipedia). En total són 32 llengües (més variants); 31 i el català.
La traducció sembla bidireccional entre totes les llengües. És a dir, que podem traduir del català a:
àrab, francès, alemany, espanyol, anglès, portuguès, italià, xinès (simplificat i tradicional), holandès, grec, coreà, japonès, rus, hindi, búlgar, croat, txec, danès, finès, noruec, polonès, romanès, suec, filipí, hebreu, indonesi, lituà, serbo-croat (alfabet llatí i ciríl·lic), eslovac, eslovè, ucraïnès, vietnamita
i a l'inrevés.
Jo ja he posat el widget corresponent (gadget segons la terminologia de Google) de forma que aquest bloc, malgrat no estar escrit en la llengua del regne, ja es pot llegir en 32 llengües.

Via De l'Holocè estant

dissabte, 20 de setembre de 2008

Aturada a les renovables

"Demanem la retirada immediata d’un decret redactat al marge de les veritables claus de la problemàtica ambiental, i de la transició energètica que estem patint. Un Decret que instal·la Catalunya en el camí del deteriorament ambiental i la dependència energètica. Un camí que els catalans no ens mereixem. En energies renovables, Catalunya no ha de ser diferent."

El nou decret que ha de regular la implantació de parcs eòlics i solars, en exposició pública des de l'1 de setembre, ha començat a rebre les primeres crítiques, tot i que ja es va començar a redactar fa més de dos anys.

Greenpeace, el Grup de Científics i Tècnics per a un Futur no Nuclear, Ecologistes en Acció i Tanquem les Nuclears consideren que el nou decret «congela el desenvolupament d'aquestes energies i bloqueja el desplegament de l'energia solar». Les entitats veuen en la creació de les zones de desenvolupament prioritari una limitació a la construcció de parcs eòlics, perquè estan sotmeses a una tramitació «exagerada i arbitrària», ja que conceptes com per exemple la pèrdua del valor del paisatge s'equiparen a altres valors més objectius, com ara l'energia, els impactes ambientals i l'urbanisme.


divendres, 19 de setembre de 2008

Gegants Financers: aniran caient un després de l'altre

“Aquesta crisi és el fruit de la falta d'honestedat de les institucions financeres i de la incompetència dels polítics” (Joseph Stglitz, Premi Nobel d'Economia).


És molt difícil que els ciutadans normals, els què contem com a molt en centenars d'euros, ens adonem de l'abast real que està tenint la crisi financera i el desastre gegantí que s'està produint en els mercats.

Entre altres coses, perquè s'estan encarregant d'ocultar-lo i, sobretot, de dissimular les seves veritables causes.

Hem perdut ja el compte dels grans bancs, fons d'inversió o asseguradores que han trencat i de la xifra dels rescats que estan pagant els bancs centrals i governs per a tractar de salvar a molts altres.

Només en aquesta setmana són centenars de milers de dòlars els què s'han volatilitzat, els què les autoritats han hagut de posar a la disposició dels mercats (vull dir, dels grans banquers i financers que són, en realitat els que tenen cap, sentiments i, sobretot, butxaca i no els mercats, com se'ns diu) per a injectar la liquiditat que sembla haver desaparegut per complet.

Els ciutadans es pregunten què està passant i què és el que va a passar, però els mitjans de comunicació (la majoria participats de manera determinant pels propis bancs) i els responsables governamentals tot just si es limiten a balbotejar vaguetats i justificacions abstractes que gens no aclareixen.

En realitat, el que ha passat és prou simple.

El nostre sistema econòmic s'ha anat consolidant com un sistema financiaritzat, ja que la compra i venda d'actius financers, de paper, s'ha convertit en la forma més fàcil i ràpida d'obtenir beneficis. Encara que també la més arriscada i perillosa.

El que passa és que perquè això hagi estat possible ha resultat necessari expandir la generació de deute fins a límits gegantins.

Fins fa uns decennis el deute la generaven els bancs amb la finalitat de crear més diners amb els que podien finançar noves activitats econòmiques productives.

Cal saber quelcom molt senzill. Quan Pedro li presta a Solbes 100 euros en metàl·lic, la quantitat de diners existents en l'economia queda inalterada. Però quan Pedro diposita el seu bitllet de 100 euros en el Botine' s Bank i després aquest presta a Solbes 80 euros, resulta que la quantitat de diners existents en l'economia augmenta en 80 euros. És veritat que no vària la quantitat de diners en metàl·lic (100€), però sí els anomenats "diners bancaris" que Botine's Bank acaba de crear (80€).

És fàcil d'entendre l'atractiu que té aquest aparentment màgic negoci bancari: solament recollint en un costat, dipositant una part i prestant a un altre s'obté un sucós benefici i a més es creen diners que no son un mer paper sinó, sobretot, un instrument de poder i decisió.

Quant més deute es crea, més benefici i com més benefici, més deute es demanda.

Però si això es feia tradicionalment per a finançar l'activitat econòmica, el que ara succeïx és que els diners bancaris s'utilitzen per a realitzar operacions financeres que gens tenen a veure amb les productives que creen riquesa i ocupació.

I la crisi actual s'ha produït perquè hem arribat al paroxisme. D'una banda, el deute creat al voltant del boom immobiliari d'Estats Units i en general en els altres països és ingent, excessiu i insostenible. Per una altra, aquest deute està basat cada vegada més en papers de molt poc valor, molt opacs, tremendament arriscats, volàtils, i molts d'ells literalment sense valor, com les hipoteques de milions de persones que han deixat de pagar-les.

Com la multiplicació de totes aquestes operacions en papers tan arriscats duia un perill molt gran, i com es tractava d'inversions que es feien a càrrec dels dipòsits o estalvis de particulars i empreses, els bancs van tractar de dissimular l'empantanegament de risc en el qual s'estaven ficant. I ho van fer amb la complicitat de dues institucions que s'han mostrat com autèntiques corresponsables de la crisi: les agències de rating, que alteraven la qualificació real d'aquests valors per a fer creure que no tenien problema, i els bancs centrals, que van deixar fer lliurement sense intervenir, o fins i tot facilitant tot això, com en el cas d'Estats Units.

Però el pastís estava cridat a ser descobert i es va descobrir quan un darrere l'altre els bancs no van poder dissimular per més temps les seves inversions en subprime, en paquets d'hipoteques sense valor, en fons immobiliaris que ja no tenien mercat, en bombolles que havien esclatat o estaven a punt de fer-ho...

Van començar a trencar o a enfonsar-se un darrere d'un altre i en aquestes estem.

La processó ha començat, però que ningú cregui ni de bon tros que s'albira el seu final. De fet, a Espanya ni tan sols ha començat, i és segur que començaran a caure també.

És segur que van a seguir caient un darrere l'altre mentre no es talli d'arrel aquest procés infernal de derivació financera, d'especulació desmesurada, de descontrol dels capitals, d'inversions en bombolles...

I és segur que van a seguir caient mentre que els bancs centrals segueixin fent el que estan fent: atiar el foc injectant cada vegada més diners que no serveixen sinó perquè les grans financeres segueixin fent l'única cosa que saben fer i que és el que ha provocat la crisi.

S'ha arribat a una situació tan extrema que ja no cap més solució que fer net, governar els diners, esmenar les finances, sotmetre als banquers al poder de la democràcia ciutadana, obligar que el finançament estigui al servei de les empreses i dels consumidors, prohibir el delicte financer continuat en paradisos i evasions fiscals, imposar la transparència i obligar a que els rics respectin també principis elementals de moralitat i equitat.

Però els què estan en el poder no diuen ni volen fer res. Ni són conscients del que han embullat ni tenen la més mínima idea de per on començar a tallar ni, per descomptat, tenen la valentia suficient per a dir-li als banquers i financers que han provocat tot això que fins a aquí hem arribat i que han de plantar cara al daltabaix.

Haurem de dir-ho els ciutadans.


Aquest article és la traducció del que ha publicat Juán Torres en el seu magnífic bloc i que també es pot trobar a Sistema Digital. (Traducció publicada amb el permís de l'autor).


dimecres, 17 de setembre de 2008

Robin Hack... o el nou Bandoler


Interessant cop de rauxa contra el Sistema.

Un activista català aconsegueix 492.000 euros en crèdits per a ONGs i es dóna a la fuga!

Una part els ha invertit en crear la publicació extraordinària 'Crisi' (número íntegre, en pdf), que es reparteix avui a 150 punts del país. Hi explica que ho ha fet per criticar el sistema capitalista, detalla com ho ha fet i diu que no els tornarà. Una altra part dels diners, l'ha donada a moviments socials que miren de construir alternatives.

[Font: Vilaweb]

Torito ahfixiao! (Greenpeace)


A primera hora del matí, activistes de Greenpeace han col·locat una mascarilla al toro de Osborne situat en l'A1, als afores de Madrid, per a “protegir-lo” de les emissions de gasos d'efecte hivernacle dels automòbils.
L'acció, s'emmarca en la Setmana de la Mobilitat Sostenible, i se suma als actes que l'organització està portant a terme en tota Europa de cara a la pròxima votació de la Comissió de Medi ambient del Parlament Europeu sobre la limitació de les emissions de CO2 dels nous turismes que es venen a Europa.

dimarts, 16 de setembre de 2008

L'experiment més important de la història o... amb les mans a la massa.


Aquests dies ha sigut noticia la posta en marxa del nou accelerador de partícules (LCH) del CERN. Per molt que he anat llegint molt del que han publicat els diaris (disbarats inclosos) no he aconseguit treure aigua clara de què és això del Bosó de Higgs ni de per què l'experiment per trobar-ho és de conseqüències tan importants com ho va ser el de Millikan però amb una complexitat i cost molt superiors al programa Apolo.


Finalment he trobat una pàgina web que dóna una explicació conceptual prou intel·ligible per als humans "normals":

http://eltamiz.com/2007/11/20/esas-maravillosas-particulas-el-boson-de-higgs/ (en castellà).


Us deixo un parell de vídeos relacionats. El primer és una explicació del funcionament de l'accelerador de partícules. El segon - per als més joves - és un rap força "currat":





Large Hadron Rap.



dilluns, 15 de setembre de 2008

10.000 Catalans a Brussel·les!


El món independentista comença a organitzar-se al marge dels (enquistats) partits polítics. Com a conseqüència d'un post d'Enric I. Canela sobre l'estat de perplexitat dels catalans i publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme, ha sorgit una proposta sorprenent:


10.000 catalans a Brussel·les per reivindicar el dret d’autodeterminació.


Ja s'ha fet un grup a Facebook per tal de començar a organitzar un esdeveniment què, a ben segur, extendrà l'estat de perplexitat més enllà del principat.

Tu no existeixes


"Tú no existes" és el títol d'un excel·lentment argumentat article de Jordi Barbeta publicat ahir diumenge a La Vanguardia. Fa referència a la (trieu adjectiu) sentència del Tribunal Constitucional (TC) en contra de la consulta proposada pel Lehendakari Ibarretxe i del què extrec un fragment significatiu:


"Obviamente, si según los magistrados el Pueblo Vasco no existe y, en caso de que existiera, no tendría derecho a decidir nada, lo que opine el Parlament y lo que sienta la ciudadanía de Catalunya se les antojará igualmente irrelevante".


En termes similars s'expressa el professor de Dret Constitucional Gerardo Pisarello en un article publicat a sinpermiso:


"En un contexto como el actual, la sentencia del TC es una señal que condiciona no sólo el horizonte político vasco sino también el catalán. Precisamente por eso, debe juzgarse por sus palabras, pero también por sus silencios. Es decir, atendiendo a lo que sus fundamentos dicen, cuando podían callar, pero también a lo que, puestos a pronunciarse, decidieron no decir..."

"...Es verdad, nuevamente, que el TC no tenía por qué pronunciarse sobre estas cuestiones. Lo criticable, empero, es que al hacerlo haya propiciado una lectura tan restrictiva de la Constitución Española y de los propios Estatutos de Autonomía. Para cerrar el paso a la ley de consultas vasca, y de paso, lanzar una advertencia a Catalunya, el TC cuestiona que el “Pueblo Vasco” pueda ser una categoría jurídica sobre la que hacer recaer el “derecho a decidir”. E insiste, machaconamente, en el muro infranqueable que lo impide: el carácter único, indivisible y soberano, de la “Nación española” y del “Pueblo Español” (referidos así, con mayúsculas, como si se tratara de dejar claras las jerarquías, incluso en el plano simbólico). "


Ja he fet referència algunes vegades en aquest bloc a la imperiosa necessitat de modificar la Constitució Espanyola, però, atesa la conjuntura, començo a entendre i veure'm identificat amb les tesis de les CUP. Es tracta simplement de no reconèixer-la.


Siguem realistes, ens cal l'impossible!

dissabte, 13 de setembre de 2008

Rosario 10 - Rosell 0


“Al llarg de la història, hi ha hagut moments en què el pensament heterodox ha primat sobre l'ortodòxia; han estat èpoques de progrés. En altres períodes, l'ortodòxia ha ofegat el pensament, que és sempre heterodox, perquè pensar consisteix a subvertir; han estat èpoques d'estagnació.”

El text és un fragment d’un més que excel·lent article de Ramon Folch (no en puc amagar la meva admiració) publicat fa poc a la revista Sostenible. La seva tesi és perfectament aplicable a la majoria d’àmbits socials i culturals en els que estem immersos. Tanmateix en faig referència a causa d’una petita casualitat (o pot ser no ho era tant, de casual...).

Ahir a la nit, Diada de Catalunya per més senyes, TVE va programar el concert que Rosario Flores va fer el dia 6 de juliol al Liceu. Un concert impressionant d’una ARTISTA - sí, amb majúscules - que ha sabut revolucionar el concepte de cançó espanyola fusionant estils tan diversos com el blues, el funk, el jazz, el pop, el rock, la rumba catalana i, naturalment, el flamenc. Heterodòxia electritzant.

Finalitzat el concert, magníficament il·lustrat amb imatges d’arxiu i fent servir com fil conductor una entrevista a la mateixa Rosario, vaig fer una mica de zàpping i vaig arribar al Canal 33. Curiosament la programació en aquell moment corresponia a un concert de Marina Rosell al Liceu. Pura ortodòxia.

Sincerament, vaig sentir una mescla de pena i ràbia en trobar-me molt més identificat amb el referent espanyol que amb el català.

Continuava l’article de Ramon Folch:

“Avui vivim aclaparats per l'ortodòxia de les actituds políticament correctes i per això el pensament feble està de moda. De fet, estem més que estagnats. Estem empantanegats, perquè la mediocritat ortodoxa té mil tribunes per a expressar-se, fins a diluir en un mar de redundàncies les poques idees innovadores que apareixen.”

Doncs això.

dijous, 11 de setembre de 2008

Bona Diada !!






dilluns, 1 de setembre de 2008

De l'èpica a l'estètica (tot passant per l'ètica)


A la pàgina 19 de La Vanguardia es publicava dissabte passat (30/8/08) un èpic article, amb el títol "Ir a la Luna", del director del Institut de Ciències Fotòniques, Lluís Torner. L'escrit, una oda a la semi-utopia, començava amb una sèrie de preguntes:

"¿Nos sentimos, colectivamente, capaces de abordar desafíos importantes, de impacto global? ¿Nos sentimos, colectivamente, capaces de imaginarlos, de idearlos, de llevarlos a la práctica, de terminarlos hasta el final? Desafíos difíciles, entre los más difíciles del mundo, asociados a proyectos importantes, relevantes, de primera categoría mundial. ¿Nos sentimos capaces de concentrar la suficiente determinación, sabiendo que si lo intentamos con ahínco podremos cultivar y recoger los frutos de la confianza y energía colectivas generadas?"

L’article prossegueix fent un elogi de la desacreditada èpica com a sistema d’esperonament de la societat.
L’arenga, que anava dirigida al món universitari i empresarial català, és perfectament extrapolable a d'altres àmbits. El colossal desafiament plantejat al 1961 pel president Kennedy és només una petita innocentada comparat amb l'autèntic desafiament de supervivència que es planteja actualment a tota la humanitat. Reprenc aquí les paraules de Carl Sagan (Milers de Milions. Edicions B, Barcelona, 1998):

“Crec que tenim el deure lluitar per la vida en la Terra i no només en el nostre benefici, sinó en el de tots aquells, humans o no, que van arribar abans que nosaltres i davant qui estem obligats, així com en el dels qui, si som prou assenyats, arribaran després. No hi ha causa més urgent, ni afany més just, que protegir el futur de la nostra espècie. Gairebé tots els problemes que patim són obra dels éssers humans. No existeix convenció social, sistema polític, hipòtesi econòmica o dogma religiós que revesteixi major importància."

Èpica i ètica... Quina estètica!