dimarts, 27 de desembre de 2011

PER UNA VEGADA



No tinc costum de parlar gaire de la meva professió com a "enginyer" de so (1) però avui, mentre repassava les novetats tècniques setmanals (n'hi ha a diari!) m'han vingut ganes d'explicar algunes coses curioses, així que reprenc el meu abandonat bloc per a fer un apunt.

Quan vaig començar en la meva professió (fa 28 anys!) l'única manera de fer un muntatge d'àudio era retallant la cinta magnètica en la què estava enregistrat el so i anar enganxant els diversos fragments amb cinta adhesiva. Per aconseguir informació d'un equip d'àudio professional havies d'escriure una carta al fabricant (en anglès, és clar!) mostrant un fals interès en comprar l'equip i esperar que en un parell de setmanes t'enviés un catàleg tècnic. No hi havia Internet!

L'evolució de la professió ha anat de la ma de l'evolució de la informàtica. Operacions que eren impossibles de realitzar amb els primers equips digitals que costaven milions de pessetes ara són rutina diària amb ordinadors domèstics de pocs centenars d'Euros. Qualsevol a casa seva pot disposar, a un cost accessible, de la mateixa (o millor!) tecnologia que qualsevol estudi professional. No entraré en les implicacions que tot això ha comportat en el desenvolupament professional dels que ens dediquem a això, però ja podeu suposar que, encara que apassionant, la capacitat de reciclatge, adaptació i autoformació requerida ha sigut considerable.


(1) L'entre-cometes el poso perquè de fet el títol professional d'enginyer de so com a tal no existeix formalment a Espanya. Això es deu (i molt poca gent ho sap) a la pressió que durant molts anys va fer el lobby d'escoles d'Enginyeria Tècnica de Telecomunicacions (per raons difícils d'explicar aquí) i a la conjuntura de l'incipient indústria audiovisual als anys noranta a Catalunya i a Espanya. En molts altres països les universitats politècniques també solen tenir facultats de música (i de cinema!) i els és molt senzill crear carreres universitàries mixtes tecno-artístiques amb graus fins i tot de doctorat.

divendres, 1 d’abril de 2011

La ingeniería financiera como arma de defensa. (Carta abierta a Vicenç Navarro y Juan Torres)

Apreciados Sres. Vicenç Navarro y Juan Torres,

soy un trabajador de una empresa pública a la que ya ha llegado el "tijeretazo". La dirección de la empresa se apresura a tomar medidas para reducir nuestros sueldos y tanto el comité de empresa como los trabajadores se muestran desconcertados. Parece ser que nadie entiende que el problema no es que de golpe hayamos dejado de ser productivos o que de la noche a la mañana la dirección haya empeorado drásticamente la gestión. Se trata simplemente de que los dineros públicos que nos mantenian, nuestros impuestos,  han sido robados subrepticiamente por entidades financieras sin escrúpulos y con la connivencia de nuestros propios representantes políticos. ¡Traición!
La cuestión es que como no se entiende la causa del problema, ahora todos se echan la culpa unos a otros. La dirección dice que no podemos ser tan poco productivos (cuando seguimos siendo tan productivos como antes) y los trabajadores dicen que la dirección no puede seguir haciendo una gestión tan deficiente (cuando la gestión, deficiente o no, sigue siendo la misma). Es cierto que tanto la productividad como la gestión siempre se pueden mejorar y esto suscita tan vivas polémicas que la polvareda no deja ver el problema subyacente. Aplacar el dolor está bien, pero pienso que sería mucho mejor atacar directamente a la enfermedad. Y ahí voy.
Mi propuesta se basa en una idea sencilla pero que requiere de conocimientos expertos para poder ser aplicada. Si las entidades financieras pueden utilizar estratagemas legales para quedarse con nuestros dineros, nosotros también podríamos utilizarlas para defender lo que es nuestro.
Supongamos que creamos una sociedad de inversión - a la que podríamos llamar algo así como Cooperativa de Defensa del Dinero Público (CDDP) - y la domiciliamos en un bonito paraíso fiscal. Pedimos a la empresa en donde trabajamos que nos haga la retención mínima legal del IRPF y que nos ingrese la nómina en una cuenta de nuestra paradisíaca sociedad. Ésta, a su vez, nos reintegra el sueldo correspondiente e invierte el porcentaje de IRPF que no nos han retenido en una asociación de lucha contra la corrupción financiera como pudiera ser ATTAC. Por otra parte, como no pensamos pagar el IRPF para que se lo regalen a los bancos, con los intereses de los depósitos se contratan unos buenos abogados para defender jurídicamente nuestra objeción fiscal. El proceso legal, aunque inicilamente perdido, debería dilatarse en el tiempo hasta que el éxito de esta iniciativa obligara a cambiar las leyes que facilitan el expolio financiero de nuestros impuestos.
Supongo que todo esto es un auténtico disparate fruto de mi incultura financiera, pero, por si acaso, emplazo a los expertos a meditar al respecto.

Saludos,

cgs

dimarts, 29 de març de 2011

Líbia, la guerra invisible.

Cada vegada que veig les informacions sobre Líbia que van sortint al 3/24 i a TV3 augmenta progressivament la meva perplexitat. Contextualitzem.
Per una banda tenim el país amb l'exèrcit més potent (tret d'Israel) de tota Àfrica. Un exercit sobredimensionat per la megalomania del seu excèntric líder i pagat fàcilment amb els abundants ingressos del petroli.
Per altra banda tenim una megacoalició d'uns quaranta països (no hi ha manera de saber quants exactament) amb coordinació inicial dels USA (o era de França?) i posterior de la OTAN (o encara no?).
La meva impressió és que tot això hauria de suposar un potencial bèl·lic de proporcions bíbliques. Però el que estem veient per la tele no es correspon de cap manera amb aquestes expectatives. El nostre nerviós reporter de guerra ens mostra dia sí, dia també, una petita guerrilla composta per uns personatges a mig camí entre Mad-Max i Waterworld, que es desplacen en utilitaris i ranxeres, que només tenen armament lleuger i que més aviat semblen una colla de mercenaris que uns idealistes a la recerca de la llibertat. Només falta el Bruce Willis per a donar un toc d'heroïcitat en aquest èpic entorn.
Encara espero les impactants imatges d'algun "videoaficionat" mostrant els brutals raids aeris de l'exèrcit líbi sobre el seu poble. Ah! Però no era per això que s'havia imposat un espai d'exclusió aeri?
Tampoc sóc jo cap especialista en geoestratègia, però sabent que el petroli libi és un preciós tresor, trobo a faltar a la tele uns bonics mapes on s'explica com es protegeix aquest bé universal per cada una de les parts. Petroli? Ah, és cert! Ningú ha parlat de petroli en cap moment! Disculpeu.

dimecres, 16 de març de 2011

Energia social a l'era post-Fukushima


Ja hem vist que l'energia nuclear és una tecnologia perillosa (Chernòbil, Fukushima), amb importants buits tecnològics - ara per ara no és possible desfer-se d'els residus - i no renovable.
Sabem també que abans o desprès les energies no renovables (carbó, petroli, gas, urani) s'exhauriran.
Som conscients que ni el sistema polític, amb un horitzó de 4 anys vista, ni el sistema econòmic, basat únicament en beneficis a curt termini, son capaços d'oferir un subministrament energètic amb garanties de sostenibilitat, d'autoabastiment i amb categoria de be social.
Moltes vegades ens preguntem què podem fer nosaltres si tot està dissenyat per funcionar d'aquesta manera. Evidentment canviar el funcionament de les coses resulta complicat i feixuc, tanmateix entre no fer res i la revolució més o menys violenta hi ha molt marge d'actuació.
Vull llençar des d'aquí una idea per tal de que entre tots l'anem madurant. Es tracta de fer Cooperatives de Subministrament d'Energia (CSE) d'iniciativa municipal.
Sembla lògic pensar que un bon objectiu a assolir és que cada casa i cada edifici sigui energèticament autosuficient. En principi, amb plaques solars a les taulades/jardins i amb petits aerogeneradors seria possible apropar-se força a la condició d'autoabastiment. L'energia solar aprofitable que ens arriba del sol és aproximadament de 1Kw/m². Això implica que quanta més superfície disposem, més energia podem generar (transformar, per a ser més exactes). Així doncs, els edificis existents amb moltes plantes i poca superfície de teulada no podran aconseguir mai la condició d'autoabastiment i serà necessària una aportació extra d'energia. Caldrà doncs fer servir espais públics, municipals principalment, per tal d'obtenir l'energia suplementària necessària. De fet, existeixen ja moltes iniciatives municipals de generació d'energia mitjançant l'ús de pèrgoles solars o de plaques a les teulades d'edificis públics com escoles o pavellons poliesportius.
Suposem que muntem una cooperativa en la què el nostre ajuntament és també cooperativista i cedeix espai públic per tal de completar la superfície necessària de captació solar i un espai per a disposar els sistemes electrònics de control necessaris per a una gestió optimitzada del sistema. L'energia així obtinguda és gratis en sí mateixa. Els cooperativistes només hauríem de pagar, això sí,  pel valor de les instal·lacions i pel seu manteniment. Es pot igualar aquest cost (o ser inferior) al de la nostra factura elèctrica dels propers, posem, quaranta anys? Segur que sí. Sobre tot si tenim en compte que d'aquí a quaranta anys segurament ja no quedaran pràcticament energies fòssils. Algú s'hi apunta?