El macroprocés 18/98 i la perillosa normalització de l'excepció

"Primero les tocó a unos, luego a los otros, y después a mi, pero ya era tarde"

Bertolt Brecht

Important toc d'atenció d'el Jaume Asens (Comissió de Defensa del Col·legi d'Advocats de Barcelona) i d'el Gerard Pisarello (Professor de Dret Constitucional de la UB) sobre la progressiva restricció de llibertats polítiques al Reino de España.

Sembla que s'imposa la doctrina del xoc. No badem.
El seu article publicat a Sinpermiso.info comença dient:

Las reacciones mayoritarias ante la sentencia de la Audiencia Nacional en el Sumario 18/98 constituyen un preocupante síntoma de degradación cívica. Ni en los momentos de máxima violencia de ETA, en los años 70 y 80, se había consentido de manera tan laxa la restricción de libertades políticas como instrumento de “lucha contra el terrorismo”.

ARTICLE SENCER

L’EPIDÈMIA COTINUA

L’any 2006 van morir a Espanya 4.104 persones [1], 569 a Catalunya [2], a causa dels accidens de trànsit, la majoria de les quals (42,7%) eren joves menors de 35 anys. Cada any es produeixen a Europa 1.300.000 accidents que causen més de 40.000 morts i 1.700.000 ferits (dades 2005). Ens trobem al davant d’una devastadora epidèmia moderna que tothom sembla acceptar com a una concessió inevitable al progrés de la nostra civilització.
L’any 2003, veient que el cost de l’accidentalitat representava ja el 2% del PNB de la Unió Europea, la Comissió es va proposar reduir a la MEITAT el numero de morts l’any 2010 [3]. Emfatitzo la paraula MEITAT en el convenciment de que és un objectiu, no només políticament incorrecte, sinó moralment reprovable. Sembla que aquesta laxitud en l’objectiu, que només es pot entendre des d’una perspectiva merament economicista, ha calat tan fons en la societat que ningú no es planteja l’objectiu de zero morts en accidents de trànsit. Probablement molts lectors m’objectaran:
-Això és una utopia. Des del moment en que decidim desplaçar-nos a gran velocitat hem d’assumir el risc corresponent.
És cert. El risc zero no existeix. Tanmateix el risc es pot minimitzar. Però, pren les mesures adients l’administració per a reduir aquest risc? A mi em sembla que no.
El carnet per punts és un clar exemple del fracàs de l’administració a l’hora d’abordar aquest tema. Esperar a que un conductor cometi, no una, sinó moltes infraccions per a intentar millorar la seva educació com a conductor és, com a mínim, una imprudència temerària. De fet, conduir és molt perillós sense necessitat de cometre cap infracció. L’Anuari estadístic d’accidents a Catalunya (2006) ens dóna una dada que crida l'atenció. En el 82,8% dels accidents amb víctimes no es va produir cap infracció de velocitat.
Conduir un automòbil és probablement l’activitat més perillosa que realitzem diàriament molts ciutadans. És una activitat que requereix d’una capacitat psicomotriu molt elevada. La tenen tots els conductors?
Permeteu-me dividir la qüestió del trànsit en dos aspectes. El factor humà i el factor tècnic, aquest segon ho deixarem per un altre dia. Centrem-nos en el factor humà, què podem sintetitzar en tres punts:
1. Coneixement de les normes de circulació.
2. Conducció bàsica i coneixement elemental del vehicle.
3. Circulació segura i coneixement a fons del vehicle i el seu comportament.
En el punt 1 l’administració falla estrepitosament. Qualsevol ciutadà en finalitzar l’escolarització obligatòria hauria de tenir un coneixement exhaustiu del codi de circulació com a part fonamental de la seva educació cívica (educació, educació i educació). I no només això; arribat aquest moment, s’hauria de formalitzar un compromís en ferm d’acceptació del que, altrament, son les nostres normes bàsiques de convivència i, fins i tot, de supervivència. Ara mateix el carnet de conduir "acredita" simultàniament els fets de conèixer el codi de circulació i de saber conduir. Greu error! Vianants i ciclistes, encara que obligats legalment a conèixer la normativa, no es senten compromesos amb el seu compliment ja que no se’ls exigeix un carnet específic. Insisteixo doncs en que en finalitzar l’escolarització obligatòria s’hauria de donar una mena de carnet cívic amb el compromís de complir la normativa i amb independència del permís de conducció de vehicles.
El punt 2 és l’únic que sembla preocupar a l’administració i correspon al sistema actual de obtenció del carnet de conduir. Tanmateix, ser capaç de conduir un vehicle en condicions estàndard no garanteix la capacitat per a fer-ho en condicions adverses. La majoria de conductors novells son joves que agafaran el vehicle a la nit per anar de festa i tornaran cansats. Confiar negligentment en que la meteorologia no serà adversa i en que tindran la maduresa de no ingerir cap tòxic és pot qualificar d’homicidi involuntari.
En lloc de fer la bajanada del carnet per punts, el que s’hauria de fer és un carnet progressiu. I aquí ja estem en el punt 3. El carnet bàsic només serviria com a punt de partida per a poder incrementar progressivament les capacitats i les condicions en que es pot circular. La idea és tan obvia que el fet de no aplicar-la resulta gaire bé delictiu. O és que practica l’administració alguna mena d’eugenèsia emmascarada?

[1] DGT: Series Estadísticas Sobre Accidentes y Víctimas 2006
[2] Anuari estadístic d’accidents a Catalunya 2006
[3] Pla de seguretat viària 2005-2007

Entrevista a José-Antonio Marina

El divendres passat Josep Cuní va entrevistar José-Antonio Marina al seu programa de TV3 "Els matins" a propòsit del nou llibre "Las arquitecturas del deseo" (Anagrama). Sempre és un gran plaer escoltar aquest filòsof espanyol que té la cortesia i la intel·ligència de publicar el seu pensament de forma entenedora per a qualsevol persona.

L'entrevista (en dues parts):



Com a complement, per a aquells interessats en saber com se'ns manipula fent servir el desig per a tota mena de propòsits, paga la pena dedicar una estona a veure el documental de la BBC "The century of the self". Una referència imprescindible per a entendre el nostre món.

Vídeo fraccionat a Youtube:



Vídeo sencer a Google

Any de la Ciència (Annex sorpresa)

De com Carl Sagan ens explica d'on ve el nom de Google:



Com moltes vegades succeeix en la recerca científica, un error (ortogràfic en aquest cas) d'un dels fundadors de Google, Larry Page, va ser l'origen del nom en qüestió. Més explicacions a la wikipèdia.

Marejats amb tants zeros? Pot ser que ens ho mirem amb una mica de perspectiva:

Britain's wind power revolution

El govern britànic anuncia que vol construir parcs eòlics marins per a poder subministrar l'electricitat equivalent al consum de totes les llars del país abans de 2020. L'ambiciós pla preveu generar 25 Gw (Gigawatts) de potència elèctrica en aquests parcs marins.

[Font: The Independent]

Ignoro fins a quin punt Catalunya disposa de prou transferències com per a plantejar-se un repte similar i fins i tot si aquesta és la millor alternativa, però fóra molt assenyat anar pensant que en un futur no gaire llunyà la independència energètica serà un factor molt més estratègic que la mateixa independència política. Si Catalunya vol un lloc d'avantguarda al món caldrà que els líders polítics comencin a fer cursos intensius de sostenibilitat i de decreixement (sí, no és un error tipogràfic: decreixement). De res ens servirà un estat propi sense energia (i sense aigua). Sembla que, segons un informe de l'Energy Watch Group, la producció mundial de petroli ja va passar el seu zenit l'any 2006. Així que cal que ens anem posan les piles, les d'hidrògen, és clar!

[ACTUALITZACIÓ (13/12/07): casualment he trobat info relacionada aquí]

10 anys de Kioto (FAQ)

He trobat molt interessant el post 10 Anys de Kioto. 10 Preguntes (i 10 respostes) de l'Arnau Urgell i publicat a la revista SOSTENIBLE. Tothom parla de Kioto però no tothom té clar de què està parlant.

Faig un Ctrl-C/Ctrl-V:


10 preguntes (i 10 respostes)

1. En quin marc sorgeix el Protocol de Kyoto?

El Protocol de Kyoto es firma el 1997. Tanmateix, és el resultat de vora vint anys de negociacions polítiques i de recerca científica en canvi climàtic d’origen antropogènic. En aquest sentit destaca la Primera Conferència Mundial sobre el clima a Ginebra (1979) i la creació de l’IPCC (1988). La publicació del primer informe per part de l’IPCC suposa un element clau per situar aquesta qüestió com un dels principals temes en l’agenda de la Cimera de Rio (1992) en la qual s’aprova el Conveni marc de les Nacions Unides contra el canvi climàtic (CMNUCC). Aquest acord entra en vigor el 1994 i en la seva tercera Conferència de les Parts (COP) s’hi desenvolupen els seus principis en forma de mesures executives i jurídicament vinculants. Aquestes mesures constitueixen el denominat Protocol de Kyoto ja que la reunió se celebrava en aquesta ciutat japonesa.

2. Quines condicions es requerien per entrar en vigor? Quan va succeir?

El Protocol de Kyoto va restar obert a les signatures dels estats membres del Conveni al llarg d’un any (entre els mesos de març de 1998 i 1999) a la seu de Nacions Unides. Passat aquest període només 84 estats ho havien fet efectiu. Aquest fet n’impossibilitava la seva entrada en vigor ja que les condicions marcaven per una banda un número d’estats (55) però que havien de representar el 55% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle de països industrialitzats (1990).
La ratificació de Rússia el 18 de novembre de 2004 va permetre assolir aquesta xifra i al cap de 90 dies entrava en vigor el Protocol.

3. Quins compromisos de reducció de gasos d’efecte hivernacle contempla el Protocol?
En el Protocol de Kyoto els països industrialitzats (països desenvolupats i països en procés de transició a una economia de mercat) es van comprometre a reduir, individualment o conjuntament, almenys un 5% de les seves emissions. Es tracta de 38 estats que s’inclouen en l’Annex I del Conveni firmat a Rio.

4. El Protocol només té en compte el CO2?

No, es van incloure cinc gasos més d’efecte hivernacle: el metà (CH4), l’òxid nitrós (N2O), els hidrofluorocarburs (HFC), els perfluorocarburs (PFC) i l’hexafluorur de sofre (SF6). Val a dir, que el diòxid de carboni és amb valor absolut el gas més important (tot i que els altres tenen per unitat un major poder d’efecte hivernacle) i que sovint s’agrupen els diversos components com a tones de CO2 equivalent. Aquesta qüestió es recull a l’Annex A del Protocol.

5. Tots els estats tenen els mateixos objectius de reducció?

No, en l’Annex B del Protocol s’especifica per a tots els 39 estats el seu objectiu. Mentre els Estats Units d’Amèrica (EUA) han de reduir un 7%, el Japó i Canadà en un 6%, mentre que Rússia, Ucraïna o Nova Zelanda es comprometen a no incrementar-les. També hi ha estats com Austràlia (+8%) o Islàndia (+10%) que les podien augmentar.
Un cas a part és el de la Unió Europea - 15 que va acceptar una reducció global del 8% però amb compromisos desiguals entre els seus estats membres. Es tractava de la denominada ‘bombolla europea’ en la qual hi ha compromisos de reducció: Àustria (-13%), Bèlgica (-7,5%), Alemanya (-21%) o el Regne Unit (-12,5%); també n’hi ha d’estabilització (Finlàndia i l’Estat francès) i fins i tot d’augment: Suècia (+4%), l’Estat espanyol (+15%), Grècia (+21%) i Portugal (+27%).

6. A banda de reduir en sentit estricte hi ha altres vies per assolir els objectius?

Sí, es tracta dels denominats ‘mecanismes de flexibilitat’: el comerç internacional d’emissions (mercats de compra - venda de drets d’emissió de gasos d’efecte hivernacle) i els basats en projectes: mecanismes de desenvolupament net (inversions en mecanismes que redueixin les emissions en països en vies de desenvolupament) i aplicació conjunta (increment d’absorció en embornals en aquests països). Cal destacar que un dels acords va ser no utilitzar l’energia nuclear en aquest tipus de mecanismes.

7. Quan s’han d’acreditar l’acompliment dels objectius del Protocol?

Els compromisos es refereixen al quinquenni 2008 - 2012, és a dir, la mitjana de les emissions d’aquests cinc anys. D’altra banda, els objectius es calculen majoritàriament respecte l’any 1990 tot i que estats com Rússia, Ucraïna i Hongria podien escollir un altre any de referència. Així mateix, en el cas dels halocarbons l’any base es podia triar (1990 o 1995).

8. Catalunya té compromisos específics?

Catalunya no té unes obligacions en referència al Protocol de Kyoto, ja que no és Part del Conveni ni del Protocol. Per tant els seus objectius són implícitament els de l’Estat espanyol (+ 15%).

9. L’Estat espanyol complirà el seu compromís? I la Unió Europea?

Es pot afirmar en tota seguretat que no. En aquest sentit ha proposat un objectiu ‘rebaixat’ del +37% que s’obté de la suma del 15% que li permetia el Protocol, més el 2% per l’efecte embornal de les masses forestals i un 20% corresponent a drets d’emissió que l’Estat comprarà per compensar les emissions difuses. Tanmateix, les previsions situen les emissions del quinquenni 2008 - 2015 al voltant del 50%. En aquest sentit les dades provisionals del 2006 marquen un 48% respecte el 1990 mentre que el 2005 la xifra es va situar en un 52%.
En el cas de la Unió Europea s’estima que la reducció podria arribar a l’11,4% si se suma la disminució en sentit estricte (- 7,9%), mecanismes de flexibilitat (2,5%) i l’efecte embornals dels boscos (0,9%).

10. Quin és el grau de compliment del Principat? I de la resta de regions dels Països Catalans?

No existeixen dades oficials per comunitats autònomes i per tant cal recórrer a estimacions com les realitzades pel Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH) o Comissions Obreres. En aquest sentit al Principat l’any 2005 l’augment respecte el 1990 era del 48% mentre que el País Valencià i les Illes cal remuntar-nos al 2002 per trobar les darreres xifres: +62 i +58% respectivament.
El DMAH elabora el Pla d’acció per a l’adaptació i mitigació del canvi climàtic per tal de complir amb l’objectiu ‘rebaixat’ (+ 37%) fet que passa -a banda de complir les diverses eines legislatives aprovades- per disminuir 5,33 Tm extres de CO2 eq anualment.

[+INFO: De Kioto a Bali]

3 Petites troballes (educació, educació i educació)

De tant en tant m'agrada compartir les petites troballes que vaig fent en la meva navegació per aquesta nova Biblioteca d'Alexandria que és internet. Ai... si Hipàtia aixequés el cap! Segur que gaudiria tant com jo deixant-se emportar pel vent de la curiositat a la recerca de nous coneixements. És, però, una llàstima que tot estigui tan desendreçat i que sigui tan difícil establir el grau de veracitat de les fonts. En fi, tot arribarà. De moment aquí us deixo tres petites perles relacionades amb l'educació.

• PHYSICS APPLETS. Què maca és la física ben explicada! Aquí teniu una excel·lent col·lecció d'applets Java que faciliten molt les explicacions.


• CLASSROOM TOOLS. És una web dedicada a donar suport didàctic al professorat per a captar l'atenció dels alumnes i ensenyar a pensar (sí, sí... això s'ha d'ensenyar). Impagable.


• 100 PREGUNTES QUE ENS FEM ELS PARES. Un llibre molt interessant precisament per que no dóna respostes si no les pistes per a que trobem les nostres.

Espero que gaudiu.

Any de la Ciència (...i 6)

COSMOS: UN VIATGE PERSONAL. Capítol VII.

Sobiranisme contra llengua ?

No me’n puc estar de comentar l'article de Francesc Puigpelat a l'Avui (9/12/07). Fa poc més d'un mes vaig publicar al meu bloc un post "Una Nova Concepció de Catalanisme" en el que expressava la meva opinió sobre la necessitat de diferenciar clarament catalanisme i llengua catalana. En el seu article, Francesc Puigpelat exposa dos fets que apunten en el mateix sentit. La possibilitat de que ERC faci servir el castellà en la propera campanya electoral i l'absència de la llengua catalana com a eix vertebrador a la conferència d'Artur Mas per a la refundació del catalanisme.
Eureka!
Sembla que per fi se’n adonen de que el catalanisme, molt més que una idiosincràsia, és una cosmovisió; molt més que una sensibilitat, és un contenidor de sensibilitats; molt més que una forma de ser, és una forma d'entendre el món.
És una llàstima que Puigpelat presenti el seu article amb un titular enverinat. Contraposar sobiranisme contra llengua és precisament l'estatègia perdedora de l'antic catalanisme.
El nou catalanisme, a més de ser dipositari dels sentiments sobiranistes, ha de incorporar una vessant funcional que permeti donar respostes als problemes diaris de tots els catalans, els que parlen català i els que no. L’argumentació, desprès de les desgràcies successives en infrastructures que venim patint, és ben fàcil de fer. Les polítiques aplicables des del punt de vista de l’estat espanyol no son, encara que es plantegin de bona fe – que no sempre és així – compatibles amb les polítiques aplicables des del punt de vista català, ja que corresponen a cosmovisions diferents. El premi per als líders que ho sàpiguen explicar no és tan sols guanyar unes eleccions, és un estat propi. Qui s'apunta?

Any de la Ciència (...i 5)

COSMOS: UN VIATGE PERSONAL. Capítol VI.

Dia de la Constitució ?

Ja vaig comentar en "Una Constitució inconstitucional ?" la meva opinió sobre la invalidació progressiva de la Constitució conforme aquesta envelleix. També vaig opinar sobre la gestió que fa l'administració del dret a l'habitatge (Art. 47) en "L'Habitatge, un dret mal gestionat", a on em lamentava de que " els poders públics no promouen les condicions necessàries ni estableixen les normes pertinents per tal de fer efectiu que aquest dret arribi a TOTS."

Doncs vet aquí que, per una vegada que una administració (Generalitat) fa un avanç significatiu en aquest sentit - es a dir, en fer complir la Constitució mitjançant una llei específica -, resulta que el projecte de llei corresponent es declarat inconstitucional en el seu article 42.6 pel Consell Consultiu. I és que hi ha drets i drets. Està clar, el dret a la propietat privada és un dret moolt superior a qualsevol altre i s'ha de protegir amb la màxima fermesa...

Què serà mes fàcil, actualitzar la Constitució espanyola o proclamar la nostra?

Any de la Ciència (...i 4)

COSMOS: UN VIATGE PERSONAL. Capítol V.

1D un biocatalitzador social.

He evitat d'escriure en calent sobre la Manifestació per tal de no caure en una irrefrenable eufòria, però "visto lo visto" resulta evident que hi haurà un abans i un desprès de l'1-D.
Sospito que les conseqüències polítiques derivades de l’aplicació d’aquest potent bioCATalitzador es re-manifestaran convenientment en les properes eleccions generals. Mantenir la senyora Ministra de Foment ha sigut un error molt greu del PSOE i la gota que ha fet vessar el got dels incumpliments flagrants. En aquestes circumstàncies m’aventuro a pronosticar que l’autèntic càstig als socialistes es materialitzarà amb una important fugida de vots socialistes cap a opcions clarament nacionalistes (CIU/ERC). Això allunyarà molt el Grup Socialista dels 176 escons necessaris al Congreso de Diputados per a tenir majoria absoluta i donarà ales a una possible entesa catalanista amb una capacitat d’influència mai vista a les Corts Generals. En aquest context, seria una llàstima que ICV seguís sense fer honor al seu nom.

Encara falta molta pedagogia cap als electors i molta capacitat d’assimilació de la diversitat per part dels partits sobiranistes per a arribar a un escenari preindependentista. Tanmateix comença a escampar la boira i ja es veu una mica per on s'enfila el camí.

Any de la Ciència (...i 3)

COSMOS: UN VIATGE PERSONAL. Capítol III.

IBERIA al cove

Magnífic l'article de Ramon Tremosa ahir al diari Avui: "Iberia al cove". Una raó més per a manifestar-se demà.

Any de la Ciència (...i 2)

COSMOS: UN VIATGE PERSONAL. Capítol II.

Any de la Ciència (COSMOS)

Com ja vaig expressar en altre post, lamento molt que en l'Any de la Ciència cap televisió programi teleciència amb dignitat. Gràcies a ADN Stream he pogut trobar uns quants capítols de la sèrie Cosmos de Carl Sagan a la xarxa. Així doncs, els aniré publicant succesivament en aquest bloc com a homenatge particular a aquest i a tots els científics anònims que han fet fan i faran progressar la Humanitat.

COSMOS: UN VIATGE PERSONAL. Capítol I.

Un Las Vegas espanyol ?

Publica avui el blog de Greenpeace un agri comentari, signat per Juan López de Uralde (Director ejecutivo de Greenpeace España), sobre la notícia del "proyecto de construir una mega-ciudad del juego nada menos que en el desierto aragonés de Los Monegros".

Sembla que els "humans" (ho poso entre cometes perque encara ens falta molt per arribar a aquesta categoria) no entenem res.

Hi ha una mena de joc online (CONSUMER CONSEQUENCES) en el qual vas ficant dades sobre els teus hàbits de vida i vas veient el número de planetes Terra que farien falta per a que tota la Humanitat visqués igual que tu (emprenta ecològica). És tan pedagògic com preocupant. Llàstima que està en anglès.

100 RAONS PER LES QUE VULL UN ESTAT PROPI

A la web d'Òmnium Cultural ja es pot consultar el resum de les jornades "El futur de Catalunya".

Una de les conclusions de les jornades és que cal fer més pedagogia sobre el fet independentista cap als mateixos catalans que cap a l'exterior.

Amb aquesta idea, Super Observatori Social llença un S.O.S a tots els sobiranistes de la catosfera:

• DONA'M UNA RAÓ PER LA QUAL VOLS UN ESTAT PROPI.

Per tal de poder reunir totes les raons s'ha creat "100 RAONS PER LES QUE VULL UN ESTAT PROPI", un ranking de les 1oo millors raons. Hi pots donar la teva i votar les que te semblin més assenyades.

[Resum pdf]

"Educació, Educació, Educació"

Us en recordeu del bonic lema de l'expresident Maragall?
"Educació, Educació, Educació"
Quina gran decepció per als que hi vam creure!
Ens trobem, 4 anys després, que l'informe de la Fundació Bofill constata el que tots ja sabíem: les infrastructures fan pena però sembla que el capital humà encara està pitjor. No us perdeu el magnífic article de Xavier Roig al diari Avui: "Millor, impossible". Ens explica que en cap cas la qualitat d'un sistema educatiu pot ser superior a la qualitat dels seus mestres. Reflexiona molt encertadament - com sempre - sobre tot això Enric I. Canela al post del seu bloc "L'educació està a la UCI".
I tot això dins del proclamat Any de la Ciència en el que a cap televisió programa teleciència amb dignitat. Ni tan sols se'ls ha acudit reposar la mítica sèrie Cosmos. Lamentable!
Sense més comentaris, però amb perseverança:

EDUCACIÓ, EDUCACIÓ, EDUCACIÓ!

[Aquest post està basat en articles d'altres bloggers. Gràcies a tots]

Canvi Climàtic i Crisi Energètica

La Jornada “Canvi Climàtic i Crisi Energètica”, que se celebrarà el proper dissabte 1 de desembre, té un interès especial tant en la metodologia com en els continguts. D'una banda, la jornada serà possible gràcies a la feina de científics i experts dels camps de l'Energia i el Canvi Climàtic que, mitjançant dues trobades presencials i un treball en xarxa – a través de la intranet de l'OCEAS – posaran en comú els propis coneixements i parers sobre els diferents temes a debat, assentant unes bases sòlides que permetin treballar el dia 1 de desembre. De l'altra, i com a novetat, es presentarà al matí de la jornada l'Estudi “Anàlisi del Metabolisme Energètic de l'Economia Catalana” (AMEEC) per part del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS).

[Programa pdf 1MB]
[Font: OCEAS]

CATOSFÒRUM

25 - 26 - 27 de gener
Centre Tecnològic i Universitari de Granollers
reservar plaça gratuïta
vols col.laborar amb l'organització?

Ctrl-C / Ctrl-V del Bloc de Marc Vidal:

"Ja està confirmat, la data i el lloc. Serà el darrer cap de setmana de gener al Centre Tecnològic Universitari de Granollers. Catosfera esdevindrà una gran trobada de blocaires, bloggers i emprenedors de la nova xarxa 2.0 de tota Catalunya. Per primera vegada a casa nostra, durant tres dies, la reflexió i el debat en termes de blocs serà global en termes territorials i en matèria sectorial. Els dies 25, 26 i 27 de gener els blocs o els blogs, seràn els protagonistes. De fet estem treballant per què aquesta primera edició tingui caràcter internacional i estem procurant que vinguin a parlar de blocs, experts francesos, portuguesos i nord-americans. Hi hauran taules i tallers sobre videoblogs, literatura i blocs, política i blocs, xarxes socials, periodisme ciutadà, intentarem definir un codi ètic blocaire, parlarem de la influència dels blocs, d'empresa 2.0 i debatrem sobre la nomenclatura blog o bloc. Penseu que la assistència els tres dies serà absolutament gratuïta i que les places són limitades. Aneu reservant plaça. Aquesta setmana posarem en marxa el bloc de les jornades i la informació puntual de les assistències i ponents que s'hi vagin confirmant. De moment feu córrer la veu..."

La Catosfera bull. Ja tenim CATOSFÒRUM. Gràcies Marc!

“Groundhog Day” o - molt maco el melic... Parlem d’amor?

He trigat una mica en reaccionar a la suposada reinvenció del catalanisme del senyor Artur Mas.
Certament “para este viaje no necesitaba alforjas”.
Encara estic una mica estabornit... però, anem a pams (i no us espanteu).
Què és el que jo crec que hauria de ser un Polític?
M’agradaria que fos algú amb una visió universalista de la societat. En un món globalitzat tot depèn de tot i s’ha de tenir molt clar que és impossible aplicar polítiques locals sense tenir en compte l’entorn mundial. M’agradaria molt saber quina és la seva visió del món i quines propostes fa per tal d’encabir els objectius locals en el context global. De res serveix ja seguir aplicant dia rere dia els conceptes polítics caducs de fa dos segles. Vull sentir una llista inacabable d’objectius inassolibles a curt termini. Vull una mica d’utopia i una èpica engrescadora que mobilitzi fins a les pedres!
No necessitem un estat propi per a gestionar unes infrastructures inútils que abans de néixer ja son obsoletes (que sí, que nosaltres ho faríem millor). No necessitem un estat propi per a que els gestors visquin més a prop (que sí, que els hi podríem implorar en català) . No necessitem un estat propi per a mirar-nos contínuament el melic (que sí, que és molt maco). Ho necessitem per intentar fer un món millor. Hem de catalanitzar el món des d’aquí amb projectes i objectius a llarg termini, actuant en local amb una visió universal. Catalunya sempre ha estat gresol de civilitzacions i capdavanter de la pau (veure vídeo Pau Casals). Podem i devem fer la nostra aportació al progrés de la Humanitat des del lloc i el temps privilegiat en que ens ha tocat viure. Per això sí que necessitem un estat propi, per a trencar el cordó umbilical que ens uneix i ens ofega alhora i – amb tota l’estimació i respecte als progenitors – proclamar una independència vital per tal de poder fixar objectius propis.

Visca Catalunya!

De la Intel·ligència Polifònica a la Política 2.0

L’article La Nova Política d’un dels meus blogrollers favorits (del.ici.ós) m’ha fet reflexionar una mica sobre l’efecte d’externalització de la consciència política que produeix la Web 2.0.
Veig ara clarament que el nou paradigma és la impregnació política de tota la societat en una conversa contínua en busca de les millors solucions.
A l’assaig de lectura obligatòria per a polítics, “La Inteligencia Fracasada: teoría y práctica de la estupidez” (84-339-6217-5), José Antonio Marina ja definia perfectament el que ell anomena intel·ligència social - a mí m’agrada més adjectivar-la de polifònica (gràcies Don) - i que ara s’expressa amb una efectivitat sorprenent a través la Web 2.0:

“(...) No se trata de la inteligencia que se ocupa de las relaciones sociales, sino de la inteligencia que surge de ellas (...)”.
“(...) Es el uso público de la inteligencia privada lo que aumenta el capital intelectual de una comunidad (...)”

No em cansaré d’insistir sobre la importància de fer arribar les TI a tots i a tot arreu per tal d’arrelar la Civilització del Culteixement.

Certament, Catalunya serà 2.0 o no serà (per molt que pel camí hagi de ser logística).

MANIFESTACIÓ 1D

El Grup Nació Digital —per cert, el cinquè mitjà de comunicació dels països catalans a internet quant al nombre d'usuaris, segons dades de l'OJD—, ha obert un punt d'informació permanent sobre la manifestació sobiranista «Som una nació i diem prou!» que es farà a Barcelona el pròxim dissabte 1 de desembre (Plaça Catalunya, 17:00 h).

[Font: BANDERA NEGRA]

IP CITIES 2007

Què es IP Cities 2007?

IP Cities és una iniciativa del Ajuntament de Viladecans i la Diputació de Barcelona que té com a objectiu fonamental impulsar a Catalunya i a la resta de l’Estat el debat sobre les noves infraestructures de telecomunicacions d’alta velocitat basades en xarxes de fibra òptica (tecnologia FTTH, Fiber to the Home).
IP Cities és una plataforma per al desenvolupament de projectes col·laboratius de caràcter local en el context de les ciutats europees i una oportunitat única per a introduir al nostre país un debat necessari sobre projectes de telecomunicacions d’innovació i neutres que facilitin la democratització de serveis a nivell urbà, local i metropolità.

Com funciona?

Els dies 22 i 23 de novembre de 2007 es reuneixen a l’edifici CÚBIC de Viladecans els projectes capdavanters a nivell mundial que formen part d’estratègies locals d’impuls de Ciutats IP o Smart Cities (ciutats intel·ligents).
El programa d’IP Cities 2007 s’estructura en dues jornades: el dijous 22, les ciutats convidades presentaran el seus projectes. Les qüestions que sorgeixin al voltant de les exposicions es debatiran en diverses de taules rodones; el divendres 23 s’aprofitaran les lliçons apreses en la jornada inaugural per a traslladar el debat a l‘àmbit local, amb l’objectiu d’arribar a punts de convergència que contribuiexin, a curt i mig termini, a l’impuls de projectes d’aquest tipus en el nostre país.

[Link: http://www.ipcities.com/]

A.V.E. CESAR VOTITURI TE SALUTAN

Veig als polítics catalans encantats amb la resignada actitud dels seus votants davant els continus petits - i no tan petits - desastres que es produeixen dia sí i dia també en els serveis públics catalans. A mi em fa l’efecte que encara no han entès la profunda transformació en la percepció de la necessitat d’un estat propi que tot això està produint.
Ja hem sofert, ens hem informat i hem tret les nostres conclusions sobre el caos de l’aeroport.
Ja hem sofert, ens hem informat i hem tret les nostres conclusions sobre el caos del subministrament elèctric.
Ja estem sofrint, ens anem informat i estem traient les mateixes conclusions sobre el caos de RENFE.
Ja fa molts anys que sofrim, estem més que informats i hem arribat a la mateixa conclusió sobre les autopistes.
Ja vam sofrir, ens vam informar i vam aconseguir rectificar mitjançant un canvi polític (març 2004) el desastre del Plan Hidrológico Nacional (PHN). Però a ben segur que l’aigua serà també, abans o després, un tema controvertit.
Certament, per a qualsevol persona que aprofundeixi una mica en aquests temes resulta evident que la raó última de tots els problemes radica principalment en que la gestió de tot això correspon al govern central. Un govern que no només està molt allunyat - en tots els sentits - de Catalunya, si no que eventualment té – com no pot ser d’altra manera - interessos divergents.
Hi ha una part relativament petita però absolutament decisòria de l’electorat que vota fent servir criteris racionals. Això vol dir que no tenen un vot ideològicament preassignat, si no que decideixen el seu vot en funció d’una reflexió seriosa. Seran aquestes mateixes persones que sofreixen, s’informen i treuen les seves conclusions les que, tenint ja molt clar que la solució passa per tenir capacitat de decisió, ens assenyalaran amb el seu vot i amb el mateix seny que mostraren davant els desastres diaris, el camí cap a la independència.

L’habitatge un dret mal gestionat.

Diu la Constitució:

“Article 47
Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d'acord amb l'interès general per tal d'impedir l'especulació.
La comunitat participarà en les plus-vàlues que generi l'acció urbanística de les entitats públiques.”

Es pot denunciar l’Administració per no complir la Constitució?

Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat – molt bé – però resulta evident que els poders públics no promouen les condicions necessàries ni estableixen les normes pertinents per tal de fer efectiu que aquest dret arribi a TOTS.
En el tema de l’especulació tampoc s’esforcen gaire. És precisament l’especulació la que ha transformat l’habitatge en un producte financer d’alta rendibilitat. Una greu perversió del sistema, que atrau capital d’uns grans inversors (empreses, fons d’inversió, etc.) que mai no hi viuran i amb els que la modesta economia familiar no pot competir. L'única solució possible, des del meu punt de vista, consisteix en neutralitzar la tendència a convertir l’habitatge en un producte financer. Això es pot aconseguir fent que la compra final d’un habitatge només es pugui realitzar per part de persones físiques -mai per part d’empreses o d’altres entitats jurídiques- i donant un tractament fiscal molt especial a la primera residència. Certament és aquesta primera residència a la que és refereix el dret que especifica l’Article 47 i no ho son –al meu entendre i encara que no s’especifiqui – la resta d’habitatges de que es pugui disposar.

Atac frontal a la llibertat d'expressió

Reprodueixo pel seu interès el post de José Antonio Donaire (Blog "De Bat a Bat") al qual m'adhereixo totalment:

"Un día, el gobierno chino limitó el uso de Google pero como yo no soy chino me hice el ídem. Otro día, un Tribunal condenó a alasbarricadas.org por un comentario ofensivo contra el Rey del Pollo Frito, pero como yo soy vegetariano no me di por aludido. Ahora, otro Tribunal ha fallado (nunca mejor dicho) a favor de la SGAE y contra la frikipedia por publicar una entrada ofensiva y como yo no soy friki...¿Pues Saben qué?. Que ha llegado el momento de decir basta. Y por eso me adhiero la campaña a favor de la frikipedia que inició taikochu y que han seguido entre otros mostica o davidarcos. Publico la captura de pantalla del artículo de Frikipedia sobre la SGAE (que por cierto se encuentra en el caché de Google, de manera que el autor intelectual de este post es Google Inc.). Animo a todos los lectores de esta bitácora a publicar en sus blogs el susodicho artículo y, de paso, colaboren con el pobre Vicente Herrera, cabeza visible de Frikipedia, que debe pagar una indemnización al club SGAE."

I afegeixo:

I contextualitzo:

"El Copyright en blanco y negro (y gris)"
Magnífic article de Lawrence Liang (Alternative Law Forum) traduït i publicat a SINPERMISO.

Catalans Emprenyats

Per fi sembla que comencem a reaccionar.

A la web www.catalaemprenyat.cat es recullen signatures d'adhesió a un manifest de protesta.

Per altra banda, la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), amb més de 700 entitats de tots els àmbits, ha convocat avui la societat catalana a una manifestació que pretenen que sigui "massiva" per reclamar per als catalans el "dret" de decidir democràticament el model de país en matèria d'infraestructures. Els impulsors de la manifestació han fet una crida avui a la societat catalana perquè se sumi a la mobilització.

La manifestació començarà l'1 de desembre a les 17.00 hores a la plaça Catalunya de Barcelona i transcorrerà pels carrers Fontanella i Via Laietana fins a l'estació de França.

"El futur econòmic de Catalunya penja del tren de mercaderies"

Molt interessant l'entrevista que Gemma Aguilera fa al professor de Teoria Econòmica (UB) Ramon Tremosa per a la revista El Temps a propòsit del seu llibre:

"Catalunya serà logística o no serà".

Tant patir amb l'AVE i resulta que el tren que necessitem ni tan sols està previst. No anem bé.

CATALUNYA 2007-2050

T'agradaria disenyar el futur de Catalunya?

Et proposo que intentis imaginar una cronologia de fets transcendents que serviran de base per a definir un model de societat sostenible per a Catalunya a uns 40 anys vista (Sí, sí... 40).

Atesa l’estructura política del sistema democràtic parlamentari actual, és molt improbable que els partits polítics liderin una iniciativa a tan llarg termini. Així doncs més val que anem avançant feina nosaltres.

Aquí tens un avanç de la cronologia: CRONOLOGIA 2007-2050.

Si vols participar només t'has de subscriure al grup de discussió i fer les teves propostes.

Aquesta cronologia serà la columna vertebral del projecte CATALUNYA 2050 (suposant que hi hagi prou massa crítica per arrencar).

La Doctrina del Xoc

Sinpermiso publica la traducció al castellà de l'article de Naomi Klein a The Guardian a propòsit de la publicació del seu llibre "La Doctrina del Shock" que va ser presentat a Barcelona el passat 26 d'octubre.

Interessant també l'entrevista que Mònica Terribas va fer a Naomi Klein a la Nit al Dia. La podeu veure al reproductor del final del blog.

¿Qué nos falta para echar a andar rápidamente?

Reprodueixo pel seu interès aquest post del blog de Greenpeace:

"Es noviembre y la temperatura máxima esperada para hoy es de unos 20 grados, algo menos en el norte y algo más elevada en el sur, disfrutamos de una temperatura envidiable aunque no se nos olvida que tan solo hace unos días llovía a mares en Levante y en Andalucía.
Hemos visto como parece que les cuesta desprenderse de sus hojas a los árboles y sin embargo se apresuran a florecer. Todos sabemos de alguna fuente que ya no tiene agua y nos hemos habituado a ver la pereza que tienen cada vez más aves en migrar hacia otros lugares. No hace falta que nadie nos cuente que todos esos cambios aparentemente nostálgicos e inofensivos encierran cambios profundos y costes que solo nosotros pagaremos. Y tampoco pueden convencernos, a pesar de los millones que inviertan en ello, de que lo que ven nuestros ojos no es verdad.
Los científicos del mundo saben el cómo y el porqué se está produciendo este cambio, incluso les han dado el Nobel de la Paz por su tarea. Los gobiernos del mundo reconocen la gravedad del cambio climático, incluso el de Estados Unidos. ¿Que nos falta para echar a andar rápidamente?
No hay soluciones futuras ni mágicas, sólo son válidas las soluciones actuales y posibles. Ya sabemos que es posible sustituir el petroleo, el carbón y el gas por fuentes de energía limpias y renovables utilizadas de manera eficiente, y sobre todo, sabemos que tenemos que hacerlo ya.
Los gobiernos del mundo, incluido el de España, tienen una responsabilidad universal, reclamémosla.

Raquel Montón. Responsable de la campaña de Cambio climático de Greenpeace España."

Tardor, cues i racionalització sociolaboral?

Impressionant l’aspecte de la tardor als Pirineus. Del groc al vermell lliscant per totes les tonalitats d’ocre. Immensa l’exuberància visual!
Tan immensa com la irracionalitat de fer festa tots alhora.
Tornava cap a casa en pacient caravana per un tram de carretera de carril únic. Para... arrenca... torna a parar... torna a arrencar... I així centenars de vegades; milers de cotxes; milions de moments perduts. Com podem ser tan irracionals?
No seria molt més raonable repartir el descans setmanal de tal forma que qualsevol dia de la setmana fos susceptible de ser festiu?
Si la població s’agafés les jornades de descans - i fins i tot les vacances - de forma distribuïda, obtindríem molts beneficis (deixo al lector el tediós exercici d’enumerar-los).
Pensem només en el tema de les infrastructures de transport; ara tant de moda. Certament, dissenyar les infrastructures per a que el diumenge a la tarda (o el 31 d’agost) puguin suportar el trànsit de tota la població que ha fugit de l’àrea metropolitana seria un malbaratament de recursos inadmissible. Malauradament no és possible fer infrastructures de cabdal variable. Així doncs és molt més intel·ligent procurar mantenir un cabdal constant (o el més constant que sigui possible) i això només es pot aconseguir amb una redistribució uniforme de les jornades de descans al llarg de la setmana o del període de temps que sigui convenient.
Però és evident que això suposaria un problema insalvable: la costum.
Llàstima! Semblava tan bona idea...
“Con la Iglesia hemos topado, amigo Sancho”.

UNA NOVA CONCEPCIÓ DE CATALANISME ?

Tots estem d’acord en que la llengua catalana va ser l’objectiu a destruir durant els lamentables anys de la dictadura com a part fonamental d’un genocidi cultural premeditat. També estem d’acord en que, encara avui, el català necessita de mesures de protecció com a llengua en clar desavantatge. Tanmateix, a còpia d’acaronar sempre el mateix fill, la resta acaben per sentir-se desestimats. D’aquesta desestimació ja tenim un producte ben tangible en forma de partit polític creat per un nombrós grup de ciutadans. (Tant de bo tots els grups socials fessin el mateix per tal d’estar TOTS representats democràticament al Parlament). Certament la llengua és un tret identitari molt important però sobre el que no es pot fer recaure tot el pes de l’autoidentificació com a col·lectiu singular. A més del sentiment de desestimació cap als propis catalans que no tenen el català com a llengua materna, la tossuda insistència en identificar unívocament Catalunya amb el català també provoca reticències en els territoris que, compartint la mateixa llengua, tenen una idiosincràsia pròpia. Per acabar d’adobar-ho, l’elevat grau d’immigració que tenim - benvinguts tots – i que previsiblement seguirem tenint, fa evident que anem cap a una Catalunya a on es parlarà en molts idiomes diferents i que disposarà com a mínim de dues llengües franques de comunicació. Així les coses, cal esforçar-se en comprendre que la identitat es recolza en la cultura, i que la cultura no és més, ni menys, que la socialització del coneixement. La llengua és només un agent transmissor de la socialització, n’hi ha molts, però el tret important és el coneixement i el coneixement científic molt especialment. Un coneixement que, microfiltrat i vectoritzat cada vegada que es transmet (de la forma i/o amb l’idioma que sigui), acaba cristal·litzant en una cultura pròpia. Aquesta és la nostra força i la hem de defensar amb perspicàcia i autodeterminació. La clau del nostre futur com a poble estarà allà a on millor es manipuli el coneixement. A hores d’ara, a la universitat i – atenció - a internet.

EL ZENIT DEL PETROLI VA SER L'ANY 2006!

Segons l'informe que acaba de publicar l'ENERGY WATCH GROUP, la producció mundial de petroli va ultrapassar el seu màxim històric de producció l'any passat. Ja estem doncs en la fase de declivi del 7% anual prevista per la Teoria de Hubbert.

Sembla ser, segons aquest grup independent alemany, que les reserves mundials de petroli reconegudes oficialment van ser sobreestimades en un 46%. En conseqüència ens queda petroli només per a 28 anys i no per als 42 previstos.

A tot això, la demanda de cru segueix creixent. No anem bé!

[Font: http://www.crisisenergetica.org/]

[Links: http://petroleoendeclinacion.blogspot.com/ http://www.energiasostenible.org/]

Malgrat el greu error de principi que inspira la LISI (Ley de Impulso de la Sociedad de la Información), sembla que finalment s'ha aconseguit que només un jutge pugui decidir el tancament d'una web i que l'accés universal a la banda ampla sigui declarat com a dret dels ciutadans. Una molt bona notícia. La meva felicitació des d'aquí a Lourdes Muñoz, diputada del PSC per Barcelona i ponent de la comissió.

Per altra banda es presenta un novembre molt actiu en temes de

cibersocietat amb dos events interessants.

El "e-week 2007" , del 5 a l'11 de novembre a Vic i "Ciudadanía y Derechos Digitales I-Conferencia Internacional Gobierno Electrónico y Nuevos Derechos Humanos" el 21 i 22 de novembre a Madrid.

Una constitució inconstitucional?

El món evoluciona molt ràpidament. Retrocedim per un moment en el temps i situem-nos tan sols 10 anys enrere. Estem al 1997; encara paguem amb pessetes. Si algú ens hagués dit que uns terroristes antiamericans farien caure les Torres Bessones, que els USA envairien Irak, que a Espanya patiríem el major atemptat terrorista de la història a Europa o que un partit independentista estaria en govern de Catalunya, segurament l’hauríem somrigut amb una expressió de total incredulitat. Certament el futur més improbable és aquell en el que tot segueix igual. L’home s’adapta progressivament als esdeveniments modificant si s’escau la seva percepció del món, i això suposa una evolució inexorable de la seva consciència moral.
I tot aquest rotllo a què ve ?
Doncs tot això em serveix per tal de posar de manifest que, essent la Constitució un mer acord social basat, no en la revelació divina – ja els hi agradaria a alguns - , si no en les creences morals de la societat en un determinat moment històric, no és raonable (ni ètic) que ens autoimposem aquest acord tan transcendental “sine die”. La Constitució - de fet, totes les constitucions - haurien d’incloure una clàusula de revisió obligatòria que especifiqués la seva DATA DE CADUCITAT. De fet, essent perfeccionista, les constitucions haurien d’estar en constant evolució i ser ratificades contínuament per la societat. Evidentment això resulta – de moment – poc realista. Tanmateix, entre una evolució contínua i la pràctica absència d’evolució, s’hauria de trobar un terme mig que garantís l’adequació del pacte social a la seva realitat social.

LA CONSTITUCIÓ HA CADUCAT. VISCA LA CONSTITUCIÓ!

(...la nova i amb el dret d' AUTODETERMINACIÓ ben explicitat. És clar!).

Davant del canvi climàtic: actua ja

En ocasió de la presentació de l'Informe científic de les Nacions Unides sobre canvi climàtic per part del "Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic" (IPCC) durant la setmana del 12 al 17 de novembre a València nombroses organitzacions ecologistes, sindicals, socials i ciutadanes de l'Estat espanyol convoquen una apagada amb el lema: “Davant del canvi climàtic: actua ja”

L'apagada serà el dia 15 de novembre de 2007 entre les 20,00 i les 20,05 hores de la tarda. La convocatòria és oberta i consisteix en la desconnexió del consum elèctric en habitatges, centres de treball públics i privats i instal·lacions i equipaments públics durant aquest període.
Convidem a sumar-se a ella a quantes persones i entitats desitgin cridar l'atenció de la societat i de les institucions sobre la necessitat de prendre mesures urgents davant aquesta greu amenaça.

LA TRAGÈDIA DELS BÉNS COMUNS

Una paradoxa clàssica en filosofia i en teoria dels jocs, és la Tragèdia dels Comuns:
“Un grup de pastors fan servir la mateixa zona de pastura. Però vet aquí que un pastor va pensar que podia afegir una ovella més a les que ja pasturaven a la zona sense que això afectés significativament la capacitat de regeneració de les pastures. Va raonar - al cap i la fi les pastures son d’us comú i jo tinc l’obligació de vetllar pels interessos de la meva família – amb una lògica impecable.
Malauradament, tots els pastors van fer el mateix raonament amb la intenció de millorar una mica la modesta renda que treien dels ramats. La suma del deteriorament imperceptible causat per cada ovella va acabar destruint les pastures. Les ovelles van morir de fam i pastors també.”
Aquest tipus de paradoxa ens la trobem constantment en tots els àmbits de la nostra vida.
La podem aplicar per exemple, en l’àmbit de la sociologia, a l’abstencionisme electoral creixent de les nostres democràcies. Com que un sol vot no afecta significativament al resultat final de les eleccions, per a què em tinc que molestar en anar a votar?
També la podem aplicar en l’àmbit de l’ecologia. Tots els béns que ofereix el planeta son comuns però limitats. Una petita afectació de qualsevol d’ells – la qualitat de l’aire per exemple – no sembla, des d’un punt de vista individual, que pugui afectar greument a la qualitat total, atesa la immensitat d’aquest bé comú. Això es cert quan el número de petites afectacions individuals és molt restringit, però és tràgicament fals quan la quantitat de petites afectacions supera la capacitat de regeneració del sistema.
Us parlo avui d’aquesta paradoxa no per que sigui un bonic entreteniment intel·lectual, si no per que aquesta serà la causa més probable del final de la nostra civilització o fins i tot de la nostra espècie. Ja hem ultrapassat la capacitat de càrrega ecològica [1] del nostre planeta (l'empremta ecològica és un bon indicador d’això) i estem fent tard per a organitzar-nos socialment per tal d’abandonar el nostre punt de vista egoísta (el que va provocar la mort de les ovelles i dels pastors) i començar a veure les coses des d’un punt de vista altruista [3 i 4].

Subratllo la paraula socialment en el convenciment de que totes les mesures tècniques (benvingudes totes) en pro de la sostenibilitat de la nostra civilització seran insuficients si no es produeix una autèntica revolució social que anteposi l’interès col·lectiu molt per sobre de l’interès individual.

Vectorització de la producció científica (2)

(veure 1ª part)

Posats a fer servir les monedes d’or per alguna cosa més que per a fer soroll – bona pensada - la qüestió que sorgeix és immediata. Per a què?
Essent el coneixement científic objecte tan o més valuós que les nostres sorolloses monedes, paga la pena aturar-se una estona a pensar a què dedicarem la nostra immensa fortuna. Ens podríem entretenir aquí elucubrant sobre tota mena de consideracions molt assenyades i podríem fàcilment acabar discutint sobre filosofia política. Tanmateix - sent com sóc eclèctic de mena - estalviaré aquest tràngol al resignat lector i passaré directament a enumerar els tres assumptes més transcendentals als que s’enfronta la humanitat (allò que anomenem el “món mundial”).

- L’escalfament global.

- L’exhauriment de les fonts d’energia fòssil.

- L’explosió demogràfica.

Anàlogament a un famós misteri teològic, es tracta de tres aspectes diferents d’un únic aspecte vertader. La paraula clau: SOSTENIBILITAT.
Com podeu observar, aquesta etiqueta – tag per als bloggers més recalcitrants – porta implícit el prefix SOS, una petició desesperada d’auxili que ignorem sistemàticament per tal de submergir-nos nihilisticament en la molt reconfortant TENIBILITAT.Vet aquí que ja tenim el magnífic nord científic que polaritzi l’orientació de la producció científica. Posem-nos doncs mans a l’obra amb la urgència etimològicament reclamada. Ah! I un advertiment per a les ments més obertes. Que ningú no s’enganyi amb l’expressió-trampa “creixement sostenible”. Això no existeix. El creixement – des d’un punt de vista mercantil – és insostenible.

Hi tornaré...

ELS ESPAIS NATURALS...

"...La efectividad conservacionista de los espacios naturales está en duda, dado que tras protegerse más del 12 por ciento de toda la superficie terrestre, con 108.000 áreas protegidas oficiales (Dowie, 2006:04) la biodiversidad continúa decayendo; es la denominada sexta extinción de especies sobre la tierra, ésta, provocada por la humanidad (Leakey y Lewin, 1995). Los espacios naturales no pueden asegurar la conservación de los ecosistemas o la amortiguación del riesgo ambiental ante las actuales amenazas de deterioro ambiental. Para conseguirlo, se debe modificar el sistema productivo, eonómico y social..."

Això és un petit extracte d'un article publicat a Scripta Nova ("Revista electrònica de geografia i ciencies socials" - UB) i que he trobat molt interessant.

Convenció Catalana del Canvi Climàtic

Avui comença la Convenció Catalana del Canvi Climàtic organitzada per l' Oficina Catalana del Canvi Climàtic.

• Document pdf resum.
• Article de Ramon Folch a EL PERIODICO d'avui.

Vectorització de la producció científica

Si un lector àvid de coneixement es dediqués a navegar per les webs de les universitats catalanes quedaria molt sorprès per l’elevat nombre d’instituts, observatoris i grups de recerca adscrits. La gran quantitat de treballs científics publicats - ja sigui en forma de tesis doctorals, ponències, treballs final de carrera o en qualsevol altra variant - resulta certament colpidor. Cada un d’aquests treballs és en sí mateix – no ho dubto – un compendi del màxim nivell de coneixement o capacitat assolit en un aspecte molt determinat del saber.
Amb els ulls encara vidriosos per l’inacabable navegació en front de la pantalla, el nostre lector es pregunta com és possible que una societat de prolífica productivitat intel·lectual no tingui resolts la majoria dels seus problemes. L’evidencia – amb la vista ja més descansada – de la dificultat tècnica per a transferir eficientment el nou coneixement a la societat podria semblar a primera vista una justificació plausible. Tanmateix la reluctància és tan manifesta que per força ha d’existir algun problema invisible.
En aquests casos el millor es allunyar-se una mica de l’assumpte per tal d’abastar la qüestió des d’un punt de vista més global. Situats a una distància prudencial, el problema es veu d’una forma molt diferent. El que abans es mostrava com una sèrie d’articles d’alt nivell científic, ara es veu com un conglomerat difús sense cap mena d’atractiu intel·lectual. I és que, mancada de cap esperit correlacionador, la producció científica arriba a convertir-se en un procés estocàstic. Un soroll de fons intrínsec de la institució universitària però mancat de cap transcendència social.En aquest punt d’inflexió a on es troba ara la humanitat, amb problemes greus de sostenibilitat i subministrament energètic a curt termini, seria molt interessant - si no imprescindible - dotar la nostra producció científica d’objectius socials globals. Es poden marcar objectius per anys, quinquennis o qualsevol altra període que resulti útil a l’efecte per tal de vectoritzar la producció científica. Qualsevol orientació que polaritzi en favor del progrés social serà millor que seguir produint soroll amb monedes d’or.
(segueix...)



CERCADOR ESPECIALITZAT