diumenge, 23 de desembre de 2007

El macroprocés 18/98 i la perillosa normalització de l'excepció


"Primero les tocó a unos, luego a los otros, y después a mi, pero ya era tarde"




Important toc d'atenció d'el Jaume Asens (Comissió de Defensa del Col·legi d'Advocats de Barcelona) i d'el Gerard Pisarello (Professor de Dret Constitucional de la UB) sobre la progressiva restricció de llibertats polítiques al Reino de España.
Sembla que s'imposa la doctrina del xoc. No badem.
El seu article publicat a Sinpermiso.info comença dient:

Las reacciones mayoritarias ante la sentencia de la Audiencia Nacional en el Sumario 18/98 constituyen un preocupante síntoma de degradación cívica. Ni en los momentos de máxima violencia de ETA, en los años 70 y 80, se había consentido de manera tan laxa la restricción de libertades políticas como instrumento de “lucha contra el terrorismo”.

ARTICLE SENCER

L’EPIDÈMIA COTINUA



L’any 2006 van morir a Espanya 4.104 persones [1], 569 a Catalunya [2], a causa dels accidens de trànsit, la majoria de les quals (42,7%) eren joves menors de 35 anys. Cada any es produeixen a Europa 1.300.000 accidents que causen més de 40.000 morts i 1.700.000 ferits (dades 2005). Ens trobem al davant d’una devastadora epidèmia moderna que tothom sembla acceptar com a una concessió inevitable al progrés de la nostra civilització.
L’any 2003, veient que el cost de l’accidentalitat representava ja el 2% del PNB de la Unió Europea, la Comissió es va proposar reduir a la MEITAT el numero de morts l’any 2010 [3]. Emfatitzo la paraula MEITAT en el convenciment de que és un objectiu, no només políticament incorrecte, sinó moralment reprovable. Sembla que aquesta laxitud en l’objectiu, que només es pot entendre des d’una perspectiva merament economicista, ha calat tan fons en la societat que ningú no es planteja l’objectiu de zero morts en accidents de trànsit. Probablement molts lectors m’objectaran:
-Això és una utopia. Des del moment en que decidim desplaçar-nos a gran velocitat hem d’assumir el risc corresponent.
És cert. El risc zero no existeix. Tanmateix el risc es pot minimitzar. Però, pren les mesures adients l’administració per a reduir aquest risc? A mi em sembla que no.
El carnet per punts és un clar exemple del fracàs de l’administració a l’hora d’abordar aquest tema. Esperar a que un conductor cometi, no una, sinó moltes infraccions per a intentar millorar la seva educació com a conductor és, com a mínim, una imprudència temerària. De fet, conduir és molt perillós sense necessitat de cometre cap infracció. L’Anuari estadístic d’accidents a Catalunya (2006) ens dóna una dada que crida l'atenció. En el 82,8% dels accidents amb víctimes no es va produir cap infracció de velocitat.
Conduir un automòbil és probablement l’activitat més perillosa que realitzem diàriament molts ciutadans. És una activitat que requereix d’una capacitat psicomotriu molt elevada. La tenen tots els conductors?
Permeteu-me dividir la qüestió del trànsit en dos aspectes. El factor humà i el factor tècnic, aquest segon ho deixarem per un altre dia. Centrem-nos en el factor humà, què podem sintetitzar en tres punts:
1. Coneixement de les normes de circulació.
2. Conducció bàsica i coneixement elemental del vehicle.
3. Circulació segura i coneixement a fons del vehicle i el seu comportament.
En el punt 1 l’administració falla estrepitosament. Qualsevol ciutadà en finalitzar l’escolarització obligatòria hauria de tenir un coneixement exhaustiu del codi de circulació com a part fonamental de la seva educació cívica (educació, educació i educació). I no només això; arribat aquest moment, s’hauria de formalitzar un compromís en ferm d’acceptació del que, altrament, son les nostres normes bàsiques de convivència i, fins i tot, de supervivència. Ara mateix el carnet de conduir "acredita" simultàniament els fets de conèixer el codi de circulació i de saber conduir. Greu error! Vianants i ciclistes, encara que obligats legalment a conèixer la normativa, no es senten compromesos amb el seu compliment ja que no se’ls exigeix un carnet específic. Insisteixo doncs en que en finalitzar l’escolarització obligatòria s’hauria de donar una mena de carnet cívic amb el compromís de complir la normativa i amb independència del permís de conducció de vehicles.
El punt 2 és l’únic que sembla preocupar a l’administració i correspon al sistema actual de obtenció del carnet de conduir. Tanmateix, ser capaç de conduir un vehicle en condicions estàndard no garanteix la capacitat per a fer-ho en condicions adverses. La majoria de conductors novells son joves que agafaran el vehicle a la nit per anar de festa i tornaran cansats. Confiar negligentment en que la meteorologia no serà adversa i en que tindran la maduresa de no ingerir cap tòxic és pot qualificar d’homicidi involuntari.
En lloc de fer la bajanada del carnet per punts, el que s’hauria de fer és un carnet progressiu. I aquí ja estem en el punt 3. El carnet bàsic només serviria com a punt de partida per a poder incrementar progressivament les capacitats i les condicions en que es pot circular. La idea és tan obvia que el fet de no aplicar-la resulta gaire bé delictiu. O és que practica l’administració alguna mena d’eugenèsia emmascarada?


[1] DGT: Series Estadísticas Sobre Accidentes y Víctimas 2006
[2] Anuari estadístic d’accidents a Catalunya 2006
[3] Pla de seguretat viària 2005-2007

dilluns, 17 de desembre de 2007

Entrevista a José-Antonio Marina

El divendres passat Josep Cuní va entrevistar José-Antonio Marina al seu programa de TV3 "Els matins" a propòsit del nou llibre "Las arquitecturas del deseo" (Anagrama). Sempre és un gran plaer escoltar aquest filòsof espanyol que té la cortesia i la intel·ligència de publicar el seu pensament de forma entenedora per a qualsevol persona.

L'entrevista (en dues parts):



Com a complement, per a aquells interessats en saber com se'ns manipula fent servir el desig per a tota mena de propòsits, paga la pena dedicar una estona a veure el documental de la BBC "The century of the self". Una referència imprescindible per a entendre el nostre món.

Vídeo fraccionat a Youtube:



Vídeo sencer a Google

dijous, 13 de desembre de 2007

Any de la Ciència (Annex sorpresa)

De com Carl Sagan ens explica d'on ve el nom de Google:



Com moltes vegades succeeix en la recerca científica, un error (ortogràfic en aquest cas) d'un dels fundadors de Google, Larry Page, va ser l'origen del nom en qüestió. Més explicacions a la wikipèdia.

Marejats amb tants zeros? Pot ser que ens ho mirem amb una mica de perspectiva:

dimecres, 12 de desembre de 2007

Britain's wind power revolution



El govern britànic anuncia que vol construir parcs eòlics marins per a poder subministrar l'electricitat equivalent al consum de totes les llars del país abans de 2020. L'ambiciós pla preveu generar 25 Gw (Gigawatts) de potència elèctrica en aquests parcs marins.

[Font: The Independent]

Ignoro fins a quin punt Catalunya disposa de prou transferències com per a plantejar-se un repte similar i fins i tot si aquesta és la millor alternativa, però fóra molt assenyat anar pensant que en un futur no gaire llunyà la independència energètica serà un factor molt més estratègic que la mateixa independència política. Si Catalunya vol un lloc d'avantguarda al món caldrà que els líders polítics comencin a fer cursos intensius de sostenibilitat i de decreixement (sí, no és un error tipogràfic: decreixement). De res ens servirà un estat propi sense energia (i sense aigua). Sembla que, segons un informe de l'Energy Watch Group, la producció mundial de petroli ja va passar el seu zenit l'any 2006. Així que cal que ens anem posan les piles, les d'hidrògen, és clar!

[ACTUALITZACIÓ (13/12/07): casualment he trobat info relacionada aquí]

10 anys de Kioto (FAQ)



He trobat molt interessant el post 10 Anys de Kioto. 10 Preguntes (i 10 respostes) de l'Arnau Urgell i publicat a la revista SOSTENIBLE. Tothom parla de Kioto però no tothom té clar de què està parlant.

Faig un Ctrl-C/Ctrl-V:


10 preguntes (i 10 respostes)

1. En quin marc sorgeix el Protocol de Kyoto?

El Protocol de Kyoto es firma el 1997. Tanmateix, és el resultat de vora vint anys de negociacions polítiques i de recerca científica en canvi climàtic d’origen antropogènic. En aquest sentit destaca la Primera Conferència Mundial sobre el clima a Ginebra (1979) i la creació de l’IPCC (1988). La publicació del primer informe per part de l’IPCC suposa un element clau per situar aquesta qüestió com un dels principals temes en l’agenda de la Cimera de Rio (1992) en la qual s’aprova el Conveni marc de les Nacions Unides contra el canvi climàtic (CMNUCC). Aquest acord entra en vigor el 1994 i en la seva tercera Conferència de les Parts (COP) s’hi desenvolupen els seus principis en forma de mesures executives i jurídicament vinculants. Aquestes mesures constitueixen el denominat Protocol de Kyoto ja que la reunió se celebrava en aquesta ciutat japonesa.

2. Quines condicions es requerien per entrar en vigor? Quan va succeir?

El Protocol de Kyoto va restar obert a les signatures dels estats membres del Conveni al llarg d’un any (entre els mesos de març de 1998 i 1999) a la seu de Nacions Unides. Passat aquest període només 84 estats ho havien fet efectiu. Aquest fet n’impossibilitava la seva entrada en vigor ja que les condicions marcaven per una banda un número d’estats (55) però que havien de representar el 55% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle de països industrialitzats (1990).
La ratificació de Rússia el 18 de novembre de 2004 va permetre assolir aquesta xifra i al cap de 90 dies entrava en vigor el Protocol.

3. Quins compromisos de reducció de gasos d’efecte hivernacle contempla el Protocol?
En el Protocol de Kyoto els països industrialitzats (països desenvolupats i països en procés de transició a una economia de mercat) es van comprometre a reduir, individualment o conjuntament, almenys un 5% de les seves emissions. Es tracta de 38 estats que s’inclouen en l’Annex I del Conveni firmat a Rio.

4. El Protocol només té en compte el CO2?

No, es van incloure cinc gasos més d’efecte hivernacle: el metà (CH4), l’òxid nitrós (N2O), els hidrofluorocarburs (HFC), els perfluorocarburs (PFC) i l’hexafluorur de sofre (SF6). Val a dir, que el diòxid de carboni és amb valor absolut el gas més important (tot i que els altres tenen per unitat un major poder d’efecte hivernacle) i que sovint s’agrupen els diversos components com a tones de CO2 equivalent. Aquesta qüestió es recull a l’Annex A del Protocol.

5. Tots els estats tenen els mateixos objectius de reducció?

No, en l’Annex B del Protocol s’especifica per a tots els 39 estats el seu objectiu. Mentre els Estats Units d’Amèrica (EUA) han de reduir un 7%, el Japó i Canadà en un 6%, mentre que Rússia, Ucraïna o Nova Zelanda es comprometen a no incrementar-les. També hi ha estats com Austràlia (+8%) o Islàndia (+10%) que les podien augmentar.
Un cas a part és el de la Unió Europea - 15 que va acceptar una reducció global del 8% però amb compromisos desiguals entre els seus estats membres. Es tractava de la denominada ‘bombolla europea’ en la qual hi ha compromisos de reducció: Àustria (-13%), Bèlgica (-7,5%), Alemanya (-21%) o el Regne Unit (-12,5%); també n’hi ha d’estabilització (Finlàndia i l’Estat francès) i fins i tot d’augment: Suècia (+4%), l’Estat espanyol (+15%), Grècia (+21%) i Portugal (+27%).

6. A banda de reduir en sentit estricte hi ha altres vies per assolir els objectius?

Sí, es tracta dels denominats ‘mecanismes de flexibilitat’: el comerç internacional d’emissions (mercats de compra - venda de drets d’emissió de gasos d’efecte hivernacle) i els basats en projectes: mecanismes de desenvolupament net (inversions en mecanismes que redueixin les emissions en països en vies de desenvolupament) i aplicació conjunta (increment d’absorció en embornals en aquests països). Cal destacar que un dels acords va ser no utilitzar l’energia nuclear en aquest tipus de mecanismes.

7. Quan s’han d’acreditar l’acompliment dels objectius del Protocol?

Els compromisos es refereixen al quinquenni 2008 - 2012, és a dir, la mitjana de les emissions d’aquests cinc anys. D’altra banda, els objectius es calculen majoritàriament respecte l’any 1990 tot i que estats com Rússia, Ucraïna i Hongria podien escollir un altre any de referència. Així mateix, en el cas dels halocarbons l’any base es podia triar (1990 o 1995).

8. Catalunya té compromisos específics?

Catalunya no té unes obligacions en referència al Protocol de Kyoto, ja que no és Part del Conveni ni del Protocol. Per tant els seus objectius són implícitament els de l’Estat espanyol (+ 15%).

9. L’Estat espanyol complirà el seu compromís? I la Unió Europea?

Es pot afirmar en tota seguretat que no. En aquest sentit ha proposat un objectiu ‘rebaixat’ del +37% que s’obté de la suma del 15% que li permetia el Protocol, més el 2% per l’efecte embornal de les masses forestals i un 20% corresponent a drets d’emissió que l’Estat comprarà per compensar les emissions difuses. Tanmateix, les previsions situen les emissions del quinquenni 2008 - 2015 al voltant del 50%. En aquest sentit les dades provisionals del 2006 marquen un 48% respecte el 1990 mentre que el 2005 la xifra es va situar en un 52%.
En el cas de la Unió Europea s’estima que la reducció podria arribar a l’11,4% si se suma la disminució en sentit estricte (- 7,9%), mecanismes de flexibilitat (2,5%) i l’efecte embornals dels boscos (0,9%).

10. Quin és el grau de compliment del Principat? I de la resta de regions dels Països Catalans?

No existeixen dades oficials per comunitats autònomes i per tant cal recórrer a estimacions com les realitzades pel Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH) o Comissions Obreres. En aquest sentit al Principat l’any 2005 l’augment respecte el 1990 era del 48% mentre que el País Valencià i les Illes cal remuntar-nos al 2002 per trobar les darreres xifres: +62 i +58% respectivament.
El DMAH elabora el Pla d’acció per a l’adaptació i mitigació del canvi climàtic per tal de complir amb l’objectiu ‘rebaixat’ (+ 37%) fet que passa -a banda de complir les diverses eines legislatives aprovades- per disminuir 5,33 Tm extres de CO2 eq anualment.




dilluns, 10 de desembre de 2007

3 Petites troballes (educació, educació i educació)

De tant en tant m'agrada compartir les petites troballes que vaig fent en la meva navegació per aquesta nova Biblioteca d'Alexandria que és internet. Ai... si Hipàtia aixequés el cap! Segur que gaudiria tant com jo deixant-se emportar pel vent de la curiositat a la recerca de nous coneixements. És, però, una llàstima que tot estigui tan desendreçat i que sigui tan difícil establir el grau de veracitat de les fonts. En fi, tot arribarà. De moment aquí us deixo tres petites perles relacionades amb l'educació.


  • PHYSICS APPLETS. Què maca és la física ben explicada! Aquí teniu una excel·lent col·lecció d'applets Java que faciliten molt les explicacions.

  • CLASSROOM TOOLS. És una web dedicada a donar suport didàctic al professorat per a captar l'atenció dels alumnes i ensenyar a pensar (sí, sí... això s'ha d'ensenyar). Impagable.

  • 100 PREGUNTES QUE ENS FEM ELS PARES. Un llibre molt interessant precisament per que no dóna respostes si no les pistes per a que trobem les nostres.

Espero que gaudiu.

Any de la Ciència (...i 6)

COSMOS: UN VIATGE PERSONAL. Capítol VII.

diumenge, 9 de desembre de 2007

Sobiranisme contra llengua ?

No me’n puc estar de comentar l'article de Francesc Puigpelat a l'Avui (9/12/07). Fa poc més d'un mes vaig publicar al meu bloc un post "Una Nova Concepció de Catalanisme" en el que expressava la meva opinió sobre la necessitat de diferenciar clarament catalanisme i llengua catalana. En el seu article, Francesc Puigpelat exposa dos fets que apunten en el mateix sentit. La possibilitat de que ERC faci servir el castellà en la propera campanya electoral i l'absència de la llengua catalana com a eix vertebrador a la conferència d'Artur Mas per a la refundació del catalanisme.
Eureka!
Sembla que per fi se’n adonen de que el catalanisme, molt més que una idiosincràsia, és una cosmovisió; molt més que una sensibilitat, és un contenidor de sensibilitats; molt més que una forma de ser, és una forma d'entendre el món.
És una llàstima que Puigpelat presenti el seu article amb un titular enverinat. Contraposar sobiranisme contra llengua és precisament l'estatègia perdedora de l'antic catalanisme.
El nou catalanisme, a més de ser dipositari dels sentiments sobiranistes, ha de incorporar una vessant funcional que permeti donar respostes als problemes diaris de tots els catalans, els que parlen català i els que no. L’argumentació, desprès de les desgràcies successives en infrastructures que venim patint, és ben fàcil de fer. Les polítiques aplicables des del punt de vista de l’estat espanyol no son, encara que es plantegin de bona fe – que no sempre és així – compatibles amb les polítiques aplicables des del punt de vista català, ja que corresponen a cosmovisions diferents. El premi per als líders que ho sàpiguen explicar no és tan sols guanyar unes eleccions, és un estat propi. Qui s'apunta?

dijous, 6 de desembre de 2007

Any de la Ciència (...i 5)

COSMOS: UN VIATGE PERSONAL. Capítol VI.

Dia de la Constitució ?


Ja vaig comentar en "Una Constitució inconstitucional ?" la meva opinió sobre la invalidació progressiva de la Constitució conforme aquesta envelleix. També vaig opinar sobre la gestió que fa l'administració del dret a l'habitatge (Art. 47) en "L'Habitatge, un dret mal gestionat", a on em lamentava de que " els poders públics no promouen les condicions necessàries ni estableixen les normes pertinents per tal de fer efectiu que aquest dret arribi a TOTS."

Doncs vet aquí que, per una vegada que una administració (Generalitat) fa un avanç significatiu en aquest sentit - es a dir, en fer complir la Constitució mitjançant una llei específica -, resulta que el projecte de llei corresponent es declarat inconstitucional en el seu article 42.6 pel Consell Consultiu. I és que hi ha drets i drets. Està clar, el dret a la propietat privada és un dret moolt superior a qualsevol altre i s'ha de protegir amb la màxima fermesa...

Què serà mes fàcil, actualitzar la Constitució espanyola o proclamar la nostra?

dimarts, 4 de desembre de 2007

Any de la Ciència (...i 4)

COSMOS: UN VIATGE PERSONAL. Capítol V.

dilluns, 3 de desembre de 2007

1D un biocatalitzador social.

He evitat d'escriure en calent sobre la Manifestació per tal de no caure en una irrefrenable eufòria, però "visto lo visto" resulta evident que hi haurà un abans i un desprès de l'1-D.
Sospito que les conseqüències polítiques derivades de l’aplicació d’aquest potent bioCATalitzador es re-manifestaran convenientment en les properes eleccions generals. Mantenir la senyora Ministra de Foment ha sigut un error molt greu del PSOE i la gota que ha fet vessar el got dels incumpliments flagrants. En aquestes circumstàncies m’aventuro a pronosticar que l’autèntic càstig als socialistes es materialitzarà amb una important fugida de vots socialistes cap a opcions clarament nacionalistes (CIU/ERC). Això allunyarà molt el Grup Socialista dels 176 escons necessaris al Congreso de Diputados per a tenir majoria absoluta i donarà ales a una possible entesa catalanista amb una capacitat d’influència mai vista a les Corts Generals. En aquest context, seria una llàstima que ICV seguís sense fer honor al seu nom.

Encara falta molta pedagogia cap als electors i molta capacitat d’assimilació de la diversitat per part dels partits sobiranistes per a arribar a un escenari preindependentista. Tanmateix comença a escampar la boira i ja es veu una mica per on s'enfila el camí.

diumenge, 2 de desembre de 2007

Any de la Ciència (...i 3)

COSMOS: UN VIATGE PERSONAL. Capítol III.