diumenge, 23 de desembre de 2007

L’EPIDÈMIA COTINUA



L’any 2006 van morir a Espanya 4.104 persones [1], 569 a Catalunya [2], a causa dels accidens de trànsit, la majoria de les quals (42,7%) eren joves menors de 35 anys. Cada any es produeixen a Europa 1.300.000 accidents que causen més de 40.000 morts i 1.700.000 ferits (dades 2005). Ens trobem al davant d’una devastadora epidèmia moderna que tothom sembla acceptar com a una concessió inevitable al progrés de la nostra civilització.
L’any 2003, veient que el cost de l’accidentalitat representava ja el 2% del PNB de la Unió Europea, la Comissió es va proposar reduir a la MEITAT el numero de morts l’any 2010 [3]. Emfatitzo la paraula MEITAT en el convenciment de que és un objectiu, no només políticament incorrecte, sinó moralment reprovable. Sembla que aquesta laxitud en l’objectiu, que només es pot entendre des d’una perspectiva merament economicista, ha calat tan fons en la societat que ningú no es planteja l’objectiu de zero morts en accidents de trànsit. Probablement molts lectors m’objectaran:
-Això és una utopia. Des del moment en que decidim desplaçar-nos a gran velocitat hem d’assumir el risc corresponent.
És cert. El risc zero no existeix. Tanmateix el risc es pot minimitzar. Però, pren les mesures adients l’administració per a reduir aquest risc? A mi em sembla que no.
El carnet per punts és un clar exemple del fracàs de l’administració a l’hora d’abordar aquest tema. Esperar a que un conductor cometi, no una, sinó moltes infraccions per a intentar millorar la seva educació com a conductor és, com a mínim, una imprudència temerària. De fet, conduir és molt perillós sense necessitat de cometre cap infracció. L’Anuari estadístic d’accidents a Catalunya (2006) ens dóna una dada que crida l'atenció. En el 82,8% dels accidents amb víctimes no es va produir cap infracció de velocitat.
Conduir un automòbil és probablement l’activitat més perillosa que realitzem diàriament molts ciutadans. És una activitat que requereix d’una capacitat psicomotriu molt elevada. La tenen tots els conductors?
Permeteu-me dividir la qüestió del trànsit en dos aspectes. El factor humà i el factor tècnic, aquest segon ho deixarem per un altre dia. Centrem-nos en el factor humà, què podem sintetitzar en tres punts:
1. Coneixement de les normes de circulació.
2. Conducció bàsica i coneixement elemental del vehicle.
3. Circulació segura i coneixement a fons del vehicle i el seu comportament.
En el punt 1 l’administració falla estrepitosament. Qualsevol ciutadà en finalitzar l’escolarització obligatòria hauria de tenir un coneixement exhaustiu del codi de circulació com a part fonamental de la seva educació cívica (educació, educació i educació). I no només això; arribat aquest moment, s’hauria de formalitzar un compromís en ferm d’acceptació del que, altrament, son les nostres normes bàsiques de convivència i, fins i tot, de supervivència. Ara mateix el carnet de conduir "acredita" simultàniament els fets de conèixer el codi de circulació i de saber conduir. Greu error! Vianants i ciclistes, encara que obligats legalment a conèixer la normativa, no es senten compromesos amb el seu compliment ja que no se’ls exigeix un carnet específic. Insisteixo doncs en que en finalitzar l’escolarització obligatòria s’hauria de donar una mena de carnet cívic amb el compromís de complir la normativa i amb independència del permís de conducció de vehicles.
El punt 2 és l’únic que sembla preocupar a l’administració i correspon al sistema actual de obtenció del carnet de conduir. Tanmateix, ser capaç de conduir un vehicle en condicions estàndard no garanteix la capacitat per a fer-ho en condicions adverses. La majoria de conductors novells son joves que agafaran el vehicle a la nit per anar de festa i tornaran cansats. Confiar negligentment en que la meteorologia no serà adversa i en que tindran la maduresa de no ingerir cap tòxic és pot qualificar d’homicidi involuntari.
En lloc de fer la bajanada del carnet per punts, el que s’hauria de fer és un carnet progressiu. I aquí ja estem en el punt 3. El carnet bàsic només serviria com a punt de partida per a poder incrementar progressivament les capacitats i les condicions en que es pot circular. La idea és tan obvia que el fet de no aplicar-la resulta gaire bé delictiu. O és que practica l’administració alguna mena d’eugenèsia emmascarada?


[1] DGT: Series Estadísticas Sobre Accidentes y Víctimas 2006
[2] Anuari estadístic d’accidents a Catalunya 2006
[3] Pla de seguretat viària 2005-2007