Una paradoxa clàssica en filosofia i en teoria dels jocs, és la Tragèdia dels Comuns:
“Un grup de pastors fan servir la mateixa zona de pastura. Però vet aquí que un pastor va pensar que podia afegir una ovella més a les que ja pasturaven a la zona sense que això afectés significativament la capacitat de regeneració de les pastures. Va raonar - al cap i la fi les pastures son d’us comú i jo tinc l’obligació de vetllar pels interessos de la meva família – amb una lògica impecable.
Malauradament, tots els pastors van fer el mateix raonament amb la intenció de millorar una mica la modesta renda que treien dels ramats. La suma del deteriorament imperceptible causat per cada ovella va acabar destruint les pastures. Les ovelles van morir de fam i pastors també.”
Aquest tipus de paradoxa ens la trobem constantment en tots els àmbits de la nostra vida.
La podem aplicar per exemple, en l’àmbit de la sociologia, a l’abstencionisme electoral creixent de les nostres democràcies. Com que un sol vot no afecta significativament al resultat final de les eleccions, per a què em tinc que molestar en anar a votar?
També la podem aplicar en l’àmbit de l’ecologia. Tots els béns que ofereix el planeta son comuns però limitats. Una petita afectació de qualsevol d’ells – la qualitat de l’aire per exemple – no sembla, des d’un punt de vista individual, que pugui afectar greument a la qualitat total, atesa la immensitat d’aquest bé comú. Això es cert quan el número de petites afectacions individuals és molt restringit, però és tràgicament fals quan la quantitat de petites afectacions supera la capacitat de regeneració del sistema.
Us parlo avui d’aquesta paradoxa no per que sigui un bonic entreteniment intel·lectual, si no per que aquesta serà la causa més probable del final de la nostra civilització o fins i tot de la nostra espècie. Ja hem ultrapassat la capacitat de càrrega ecològica [1] del nostre planeta (l'empremta ecològica és un bon indicador d’això) i estem fent tard per a organitzar-nos socialment per tal d’abandonar el nostre punt de vista egoísta (el que va provocar la mort de les ovelles i dels pastors) i començar a veure les coses des d’un punt de vista altruista [3 i 4].
“Un grup de pastors fan servir la mateixa zona de pastura. Però vet aquí que un pastor va pensar que podia afegir una ovella més a les que ja pasturaven a la zona sense que això afectés significativament la capacitat de regeneració de les pastures. Va raonar - al cap i la fi les pastures son d’us comú i jo tinc l’obligació de vetllar pels interessos de la meva família – amb una lògica impecable.
Malauradament, tots els pastors van fer el mateix raonament amb la intenció de millorar una mica la modesta renda que treien dels ramats. La suma del deteriorament imperceptible causat per cada ovella va acabar destruint les pastures. Les ovelles van morir de fam i pastors també.”
Aquest tipus de paradoxa ens la trobem constantment en tots els àmbits de la nostra vida.
La podem aplicar per exemple, en l’àmbit de la sociologia, a l’abstencionisme electoral creixent de les nostres democràcies. Com que un sol vot no afecta significativament al resultat final de les eleccions, per a què em tinc que molestar en anar a votar?
També la podem aplicar en l’àmbit de l’ecologia. Tots els béns que ofereix el planeta son comuns però limitats. Una petita afectació de qualsevol d’ells – la qualitat de l’aire per exemple – no sembla, des d’un punt de vista individual, que pugui afectar greument a la qualitat total, atesa la immensitat d’aquest bé comú. Això es cert quan el número de petites afectacions individuals és molt restringit, però és tràgicament fals quan la quantitat de petites afectacions supera la capacitat de regeneració del sistema.
Us parlo avui d’aquesta paradoxa no per que sigui un bonic entreteniment intel·lectual, si no per que aquesta serà la causa més probable del final de la nostra civilització o fins i tot de la nostra espècie. Ja hem ultrapassat la capacitat de càrrega ecològica [1] del nostre planeta (l'empremta ecològica és un bon indicador d’això) i estem fent tard per a organitzar-nos socialment per tal d’abandonar el nostre punt de vista egoísta (el que va provocar la mort de les ovelles i dels pastors) i començar a veure les coses des d’un punt de vista altruista [3 i 4].
Subratllo la paraula socialment en el convenciment de que totes les mesures tècniques (benvingudes totes) en pro de la sostenibilitat de la nostra civilització seran insuficients si no es produeix una autèntica revolució social que anteposi l’interès col·lectiu molt per sobre de l’interès individual.
Entrades
