dilluns, 5 de novembre de 2007

Tardor, cues i racionalització sociolaboral?

Impressionant l’aspecte de la tardor als Pirineus. Del groc al vermell lliscant per totes les tonalitats d’ocre. Immensa l’exuberància visual!
Tan immensa com la irracionalitat de fer festa tots alhora.
Tornava cap a casa en pacient caravana per un tram de carretera de carril únic. Para... arrenca... torna a parar... torna a arrencar... I així centenars de vegades; milers de cotxes; milions de moments perduts. Com podem ser tan irracionals?
No seria molt més raonable repartir el descans setmanal de tal forma que qualsevol dia de la setmana fos susceptible de ser festiu?
Si la població s’agafés les jornades de descans - i fins i tot les vacances - de forma distribuïda, obtindríem molts beneficis (deixo al lector el tediós exercici d’enumerar-los).
Pensem només en el tema de les infrastructures de transport; ara tant de moda. Certament, dissenyar les infrastructures per a que el diumenge a la tarda (o el 31 d’agost) puguin suportar el trànsit de tota la població que ha fugit de l’àrea metropolitana seria un malbaratament de recursos inadmissible. Malauradament no és possible fer infrastructures de cabdal variable. Així doncs és molt més intel·ligent procurar mantenir un cabdal constant (o el més constant que sigui possible) i això només es pot aconseguir amb una redistribució uniforme de les jornades de descans al llarg de la setmana o del període de temps que sigui convenient.
Però és evident que això suposaria un problema insalvable: la costum.
Llàstima! Semblava tan bona idea...
“Con la Iglesia hemos topado, amigo Sancho”.