divendres, 19 de setembre de 2008

Gegants Financers: aniran caient un després de l'altre

“Aquesta crisi és el fruit de la falta d'honestedat de les institucions financeres i de la incompetència dels polítics” (Joseph Stglitz, Premi Nobel d'Economia).


És molt difícil que els ciutadans normals, els què contem com a molt en centenars d'euros, ens adonem de l'abast real que està tenint la crisi financera i el desastre gegantí que s'està produint en els mercats.

Entre altres coses, perquè s'estan encarregant d'ocultar-lo i, sobretot, de dissimular les seves veritables causes.

Hem perdut ja el compte dels grans bancs, fons d'inversió o asseguradores que han trencat i de la xifra dels rescats que estan pagant els bancs centrals i governs per a tractar de salvar a molts altres.

Només en aquesta setmana són centenars de milers de dòlars els què s'han volatilitzat, els què les autoritats han hagut de posar a la disposició dels mercats (vull dir, dels grans banquers i financers que són, en realitat els que tenen cap, sentiments i, sobretot, butxaca i no els mercats, com se'ns diu) per a injectar la liquiditat que sembla haver desaparegut per complet.

Els ciutadans es pregunten què està passant i què és el que va a passar, però els mitjans de comunicació (la majoria participats de manera determinant pels propis bancs) i els responsables governamentals tot just si es limiten a balbotejar vaguetats i justificacions abstractes que gens no aclareixen.

En realitat, el que ha passat és prou simple.

El nostre sistema econòmic s'ha anat consolidant com un sistema financiaritzat, ja que la compra i venda d'actius financers, de paper, s'ha convertit en la forma més fàcil i ràpida d'obtenir beneficis. Encara que també la més arriscada i perillosa.

El que passa és que perquè això hagi estat possible ha resultat necessari expandir la generació de deute fins a límits gegantins.

Fins fa uns decennis el deute la generaven els bancs amb la finalitat de crear més diners amb els que podien finançar noves activitats econòmiques productives.

Cal saber quelcom molt senzill. Quan Pedro li presta a Solbes 100 euros en metàl·lic, la quantitat de diners existents en l'economia queda inalterada. Però quan Pedro diposita el seu bitllet de 100 euros en el Botine' s Bank i després aquest presta a Solbes 80 euros, resulta que la quantitat de diners existents en l'economia augmenta en 80 euros. És veritat que no vària la quantitat de diners en metàl·lic (100€), però sí els anomenats "diners bancaris" que Botine's Bank acaba de crear (80€).

És fàcil d'entendre l'atractiu que té aquest aparentment màgic negoci bancari: solament recollint en un costat, dipositant una part i prestant a un altre s'obté un sucós benefici i a més es creen diners que no son un mer paper sinó, sobretot, un instrument de poder i decisió.

Quant més deute es crea, més benefici i com més benefici, més deute es demanda.

Però si això es feia tradicionalment per a finançar l'activitat econòmica, el que ara succeïx és que els diners bancaris s'utilitzen per a realitzar operacions financeres que gens tenen a veure amb les productives que creen riquesa i ocupació.

I la crisi actual s'ha produït perquè hem arribat al paroxisme. D'una banda, el deute creat al voltant del boom immobiliari d'Estats Units i en general en els altres països és ingent, excessiu i insostenible. Per una altra, aquest deute està basat cada vegada més en papers de molt poc valor, molt opacs, tremendament arriscats, volàtils, i molts d'ells literalment sense valor, com les hipoteques de milions de persones que han deixat de pagar-les.

Com la multiplicació de totes aquestes operacions en papers tan arriscats duia un perill molt gran, i com es tractava d'inversions que es feien a càrrec dels dipòsits o estalvis de particulars i empreses, els bancs van tractar de dissimular l'empantanegament de risc en el qual s'estaven ficant. I ho van fer amb la complicitat de dues institucions que s'han mostrat com autèntiques corresponsables de la crisi: les agències de rating, que alteraven la qualificació real d'aquests valors per a fer creure que no tenien problema, i els bancs centrals, que van deixar fer lliurement sense intervenir, o fins i tot facilitant tot això, com en el cas d'Estats Units.

Però el pastís estava cridat a ser descobert i es va descobrir quan un darrere l'altre els bancs no van poder dissimular per més temps les seves inversions en subprime, en paquets d'hipoteques sense valor, en fons immobiliaris que ja no tenien mercat, en bombolles que havien esclatat o estaven a punt de fer-ho...

Van començar a trencar o a enfonsar-se un darrere d'un altre i en aquestes estem.

La processó ha començat, però que ningú cregui ni de bon tros que s'albira el seu final. De fet, a Espanya ni tan sols ha començat, i és segur que començaran a caure també.

És segur que van a seguir caient un darrere l'altre mentre no es talli d'arrel aquest procés infernal de derivació financera, d'especulació desmesurada, de descontrol dels capitals, d'inversions en bombolles...

I és segur que van a seguir caient mentre que els bancs centrals segueixin fent el que estan fent: atiar el foc injectant cada vegada més diners que no serveixen sinó perquè les grans financeres segueixin fent l'única cosa que saben fer i que és el que ha provocat la crisi.

S'ha arribat a una situació tan extrema que ja no cap més solució que fer net, governar els diners, esmenar les finances, sotmetre als banquers al poder de la democràcia ciutadana, obligar que el finançament estigui al servei de les empreses i dels consumidors, prohibir el delicte financer continuat en paradisos i evasions fiscals, imposar la transparència i obligar a que els rics respectin també principis elementals de moralitat i equitat.

Però els què estan en el poder no diuen ni volen fer res. Ni són conscients del que han embullat ni tenen la més mínima idea de per on començar a tallar ni, per descomptat, tenen la valentia suficient per a dir-li als banquers i financers que han provocat tot això que fins a aquí hem arribat i que han de plantar cara al daltabaix.

Haurem de dir-ho els ciutadans.


Aquest article és la traducció del que ha publicat Juán Torres en el seu magnífic bloc i que també es pot trobar a Sistema Digital. (Traducció publicada amb el permís de l'autor).