Sento darrerament moltes veus que critiquen durament la passivitat dels sindicats davant la crítica conjuntura financera, àlias crisi, que tenim a sobre.
Certament els sindicats són una eina dissenyada per a funcionar en un context d'economia industrial a on el discurs de classes es perfectament intel·ligible. Però aquest discurs és ja un anacronisme. Vet aquí que en una supraeconomia financera planetària el sindicalisme queda totalment desbordat. El macrocapitalisme actual ha crescut de tal forma que, ara mateix, els petits agents econòmics - autònoms, petita i mitjana empresa, i fins i tot empreses públiques i corporacions locals - formen part d'una mena d'hiperclasse-obrera que és fagocitada pel macrocapital. No és estrany doncs que els sindicats estiguin totalment desorientats veient que els empleadors dels treballadors als que han de defensar son tan víctimes del sistema com ells mateixos.
Aquesta desorientació és homònima de l'estat catalèptic que viu tota l'esquerra europea des de l'enfonsament del comunisme ençà. Un estat de xoc postraumàtic que ha anul·lat el sistema immunològic que ens defensava dels accessos macrocapitalistes facilitant la metàstasi del sistema. Un sistema que es pot resumir elegantment en una llei unificadora: privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues.
Senyores, senyors, fixeu-vos bé: el rei va despullat!
Entrades
