Una constitució inconstitucional?

El món evoluciona molt ràpidament. Retrocedim per un moment en el temps i situem-nos tan sols 10 anys enrere. Estem al 1997; encara paguem amb pessetes. Si algú ens hagués dit que uns terroristes antiamericans farien caure les Torres Bessones, que els USA envairien Irak, que a Espanya patiríem el major atemptat terrorista de la història a Europa o que un partit independentista estaria en govern de Catalunya, segurament l’hauríem somrigut amb una expressió de total incredulitat. Certament el futur més improbable és aquell en el que tot segueix igual. L’home s’adapta progressivament als esdeveniments modificant si s’escau la seva percepció del món, i això suposa una evolució inexorable de la seva consciència moral.
I tot aquest rotllo a què ve ?
Doncs tot això em serveix per tal de posar de manifest que, essent la Constitució un mer acord social basat, no en la revelació divina – ja els hi agradaria a alguns - , si no en les creences morals de la societat en un determinat moment històric, no és raonable (ni ètic) que ens autoimposem aquest acord tan transcendental “sine die”. La Constitució - de fet, totes les constitucions - haurien d’incloure una clàusula de revisió obligatòria que especifiqués la seva DATA DE CADUCITAT. De fet, essent perfeccionista, les constitucions haurien d’estar en constant evolució i ser ratificades contínuament per la societat. Evidentment això resulta – de moment – poc realista. Tanmateix, entre una evolució contínua i la pràctica absència d’evolució, s’hauria de trobar un terme mig que garantís l’adequació del pacte social a la seva realitat social.

LA CONSTITUCIÓ HA CADUCAT. VISCA LA CONSTITUCIÓ!

(...la nova i amb el dret d' AUTODETERMINACIÓ ben explicitat. És clar!).