L’habitatge un dret mal gestionat.

Diu la Constitució:

“Article 47
Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d'acord amb l'interès general per tal d'impedir l'especulació.
La comunitat participarà en les plus-vàlues que generi l'acció urbanística de les entitats públiques.”

Es pot denunciar l’Administració per no complir la Constitució?

Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat – molt bé – però resulta evident que els poders públics no promouen les condicions necessàries ni estableixen les normes pertinents per tal de fer efectiu que aquest dret arribi a TOTS.
En el tema de l’especulació tampoc s’esforcen gaire. És precisament l’especulació la que ha transformat l’habitatge en un producte financer d’alta rendibilitat. Una greu perversió del sistema, que atrau capital d’uns grans inversors (empreses, fons d’inversió, etc.) que mai no hi viuran i amb els que la modesta economia familiar no pot competir. L'única solució possible, des del meu punt de vista, consisteix en neutralitzar la tendència a convertir l’habitatge en un producte financer. Això es pot aconseguir fent que la compra final d’un habitatge només es pugui realitzar per part de persones físiques -mai per part d’empreses o d’altres entitats jurídiques- i donant un tractament fiscal molt especial a la primera residència. Certament és aquesta primera residència a la que és refereix el dret que especifica l’Article 47 i no ho son –al meu entendre i encara que no s’especifiqui – la resta d’habitatges de que es pugui disposar.