“Al llarg de la història, hi ha hagut moments en què el pensament heterodox ha primat sobre l'ortodòxia; han estat èpoques de progrés. En altres períodes, l'ortodòxia ha ofegat el pensament, que és sempre heterodox, perquè pensar consisteix a subvertir; han estat èpoques d'estagnació.”
El text és un fragment d’un més que excel·lent article de Ramon Folch (no en puc amagar la meva admiració) publicat fa poc a la revista Sostenible. La seva tesi és perfectament aplicable a la majoria d’àmbits socials i culturals en els que estem immersos. Tanmateix en faig referència a causa d’una petita casualitat (o pot ser no ho era tant, de casual...).
Ahir a la nit, Diada de Catalunya per més senyes, TVE va programar el concert que Rosario Flores va fer el dia 6 de juliol al Liceu. Un concert impressionant d’una ARTISTA - sí, amb majúscules - que ha sabut revolucionar el concepte de cançó espanyola fusionant estils tan diversos com el blues, el funk, el jazz, el pop, el rock, la rumba catalana i, naturalment, el flamenc. Heterodòxia electritzant.
Finalitzat el concert, magníficament il·lustrat amb imatges d’arxiu i fent servir com fil conductor una entrevista a la mateixa Rosario, vaig fer una mica de zàpping i vaig arribar al Canal 33. Curiosament la programació en aquell moment corresponia a un concert de Marina Rosell al Liceu. Pura ortodòxia.
Sincerament, vaig sentir una mescla de pena i ràbia en trobar-me molt més identificat amb el referent espanyol que amb el català.
Continuava l’article de Ramon Folch:
“Avui vivim aclaparats per l'ortodòxia de les actituds políticament correctes i per això el pensament feble està de moda. De fet, estem més que estagnats. Estem empantanegats, perquè la mediocritat ortodoxa té mil tribunes per a expressar-se, fins a diluir en un mar de redundàncies les poques idees innovadores que apareixen.”
Doncs això.
El text és un fragment d’un més que excel·lent article de Ramon Folch (no en puc amagar la meva admiració) publicat fa poc a la revista Sostenible. La seva tesi és perfectament aplicable a la majoria d’àmbits socials i culturals en els que estem immersos. Tanmateix en faig referència a causa d’una petita casualitat (o pot ser no ho era tant, de casual...).
Ahir a la nit, Diada de Catalunya per més senyes, TVE va programar el concert que Rosario Flores va fer el dia 6 de juliol al Liceu. Un concert impressionant d’una ARTISTA - sí, amb majúscules - que ha sabut revolucionar el concepte de cançó espanyola fusionant estils tan diversos com el blues, el funk, el jazz, el pop, el rock, la rumba catalana i, naturalment, el flamenc. Heterodòxia electritzant.
Finalitzat el concert, magníficament il·lustrat amb imatges d’arxiu i fent servir com fil conductor una entrevista a la mateixa Rosario, vaig fer una mica de zàpping i vaig arribar al Canal 33. Curiosament la programació en aquell moment corresponia a un concert de Marina Rosell al Liceu. Pura ortodòxia.
Sincerament, vaig sentir una mescla de pena i ràbia en trobar-me molt més identificat amb el referent espanyol que amb el català.
Continuava l’article de Ramon Folch:
“Avui vivim aclaparats per l'ortodòxia de les actituds políticament correctes i per això el pensament feble està de moda. De fet, estem més que estagnats. Estem empantanegats, perquè la mediocritat ortodoxa té mil tribunes per a expressar-se, fins a diluir en un mar de redundàncies les poques idees innovadores que apareixen.”
Doncs això.
Entrades
