UNA NOVA CONCEPCIÓ DE CATALANISME ?

Tots estem d’acord en que la llengua catalana va ser l’objectiu a destruir durant els lamentables anys de la dictadura com a part fonamental d’un genocidi cultural premeditat. També estem d’acord en que, encara avui, el català necessita de mesures de protecció com a llengua en clar desavantatge. Tanmateix, a còpia d’acaronar sempre el mateix fill, la resta acaben per sentir-se desestimats. D’aquesta desestimació ja tenim un producte ben tangible en forma de partit polític creat per un nombrós grup de ciutadans. (Tant de bo tots els grups socials fessin el mateix per tal d’estar TOTS representats democràticament al Parlament). Certament la llengua és un tret identitari molt important però sobre el que no es pot fer recaure tot el pes de l’autoidentificació com a col·lectiu singular. A més del sentiment de desestimació cap als propis catalans que no tenen el català com a llengua materna, la tossuda insistència en identificar unívocament Catalunya amb el català també provoca reticències en els territoris que, compartint la mateixa llengua, tenen una idiosincràsia pròpia. Per acabar d’adobar-ho, l’elevat grau d’immigració que tenim - benvinguts tots – i que previsiblement seguirem tenint, fa evident que anem cap a una Catalunya a on es parlarà en molts idiomes diferents i que disposarà com a mínim de dues llengües franques de comunicació. Així les coses, cal esforçar-se en comprendre que la identitat es recolza en la cultura, i que la cultura no és més, ni menys, que la socialització del coneixement. La llengua és només un agent transmissor de la socialització, n’hi ha molts, però el tret important és el coneixement i el coneixement científic molt especialment. Un coneixement que, microfiltrat i vectoritzat cada vegada que es transmet (de la forma i/o amb l’idioma que sigui), acaba cristal·litzant en una cultura pròpia. Aquesta és la nostra força i la hem de defensar amb perspicàcia i autodeterminació. La clau del nostre futur com a poble estarà allà a on millor es manipuli el coneixement. A hores d’ara, a la universitat i – atenció - a internet.

EL ZENIT DEL PETROLI VA SER L'ANY 2006!

Segons l'informe que acaba de publicar l'ENERGY WATCH GROUP, la producció mundial de petroli va ultrapassar el seu màxim històric de producció l'any passat. Ja estem doncs en la fase de declivi del 7% anual prevista per la Teoria de Hubbert.

Sembla ser, segons aquest grup independent alemany, que les reserves mundials de petroli reconegudes oficialment van ser sobreestimades en un 46%. En conseqüència ens queda petroli només per a 28 anys i no per als 42 previstos.

A tot això, la demanda de cru segueix creixent. No anem bé!

[Font: http://www.crisisenergetica.org/]

[Links: http://petroleoendeclinacion.blogspot.com/ http://www.energiasostenible.org/]

Malgrat el greu error de principi que inspira la LISI (Ley de Impulso de la Sociedad de la Información), sembla que finalment s'ha aconseguit que només un jutge pugui decidir el tancament d'una web i que l'accés universal a la banda ampla sigui declarat com a dret dels ciutadans. Una molt bona notícia. La meva felicitació des d'aquí a Lourdes Muñoz, diputada del PSC per Barcelona i ponent de la comissió.

Per altra banda es presenta un novembre molt actiu en temes de

cibersocietat amb dos events interessants.

El "e-week 2007" , del 5 a l'11 de novembre a Vic i "Ciudadanía y Derechos Digitales I-Conferencia Internacional Gobierno Electrónico y Nuevos Derechos Humanos" el 21 i 22 de novembre a Madrid.

Una constitució inconstitucional?

El món evoluciona molt ràpidament. Retrocedim per un moment en el temps i situem-nos tan sols 10 anys enrere. Estem al 1997; encara paguem amb pessetes. Si algú ens hagués dit que uns terroristes antiamericans farien caure les Torres Bessones, que els USA envairien Irak, que a Espanya patiríem el major atemptat terrorista de la història a Europa o que un partit independentista estaria en govern de Catalunya, segurament l’hauríem somrigut amb una expressió de total incredulitat. Certament el futur més improbable és aquell en el que tot segueix igual. L’home s’adapta progressivament als esdeveniments modificant si s’escau la seva percepció del món, i això suposa una evolució inexorable de la seva consciència moral.
I tot aquest rotllo a què ve ?
Doncs tot això em serveix per tal de posar de manifest que, essent la Constitució un mer acord social basat, no en la revelació divina – ja els hi agradaria a alguns - , si no en les creences morals de la societat en un determinat moment històric, no és raonable (ni ètic) que ens autoimposem aquest acord tan transcendental “sine die”. La Constitució - de fet, totes les constitucions - haurien d’incloure una clàusula de revisió obligatòria que especifiqués la seva DATA DE CADUCITAT. De fet, essent perfeccionista, les constitucions haurien d’estar en constant evolució i ser ratificades contínuament per la societat. Evidentment això resulta – de moment – poc realista. Tanmateix, entre una evolució contínua i la pràctica absència d’evolució, s’hauria de trobar un terme mig que garantís l’adequació del pacte social a la seva realitat social.

LA CONSTITUCIÓ HA CADUCAT. VISCA LA CONSTITUCIÓ!

(...la nova i amb el dret d' AUTODETERMINACIÓ ben explicitat. És clar!).

Davant del canvi climàtic: actua ja

En ocasió de la presentació de l'Informe científic de les Nacions Unides sobre canvi climàtic per part del "Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic" (IPCC) durant la setmana del 12 al 17 de novembre a València nombroses organitzacions ecologistes, sindicals, socials i ciutadanes de l'Estat espanyol convoquen una apagada amb el lema: “Davant del canvi climàtic: actua ja”

L'apagada serà el dia 15 de novembre de 2007 entre les 20,00 i les 20,05 hores de la tarda. La convocatòria és oberta i consisteix en la desconnexió del consum elèctric en habitatges, centres de treball públics i privats i instal·lacions i equipaments públics durant aquest període.
Convidem a sumar-se a ella a quantes persones i entitats desitgin cridar l'atenció de la societat i de les institucions sobre la necessitat de prendre mesures urgents davant aquesta greu amenaça.

LA TRAGÈDIA DELS BÉNS COMUNS

Una paradoxa clàssica en filosofia i en teoria dels jocs, és la Tragèdia dels Comuns:
“Un grup de pastors fan servir la mateixa zona de pastura. Però vet aquí que un pastor va pensar que podia afegir una ovella més a les que ja pasturaven a la zona sense que això afectés significativament la capacitat de regeneració de les pastures. Va raonar - al cap i la fi les pastures son d’us comú i jo tinc l’obligació de vetllar pels interessos de la meva família – amb una lògica impecable.
Malauradament, tots els pastors van fer el mateix raonament amb la intenció de millorar una mica la modesta renda que treien dels ramats. La suma del deteriorament imperceptible causat per cada ovella va acabar destruint les pastures. Les ovelles van morir de fam i pastors també.”
Aquest tipus de paradoxa ens la trobem constantment en tots els àmbits de la nostra vida.
La podem aplicar per exemple, en l’àmbit de la sociologia, a l’abstencionisme electoral creixent de les nostres democràcies. Com que un sol vot no afecta significativament al resultat final de les eleccions, per a què em tinc que molestar en anar a votar?
També la podem aplicar en l’àmbit de l’ecologia. Tots els béns que ofereix el planeta son comuns però limitats. Una petita afectació de qualsevol d’ells – la qualitat de l’aire per exemple – no sembla, des d’un punt de vista individual, que pugui afectar greument a la qualitat total, atesa la immensitat d’aquest bé comú. Això es cert quan el número de petites afectacions individuals és molt restringit, però és tràgicament fals quan la quantitat de petites afectacions supera la capacitat de regeneració del sistema.
Us parlo avui d’aquesta paradoxa no per que sigui un bonic entreteniment intel·lectual, si no per que aquesta serà la causa més probable del final de la nostra civilització o fins i tot de la nostra espècie. Ja hem ultrapassat la capacitat de càrrega ecològica [1] del nostre planeta (l'empremta ecològica és un bon indicador d’això) i estem fent tard per a organitzar-nos socialment per tal d’abandonar el nostre punt de vista egoísta (el que va provocar la mort de les ovelles i dels pastors) i començar a veure les coses des d’un punt de vista altruista [3 i 4].

Subratllo la paraula socialment en el convenciment de que totes les mesures tècniques (benvingudes totes) en pro de la sostenibilitat de la nostra civilització seran insuficients si no es produeix una autèntica revolució social que anteposi l’interès col·lectiu molt per sobre de l’interès individual.

Vectorització de la producció científica (2)

(veure 1ª part)

Posats a fer servir les monedes d’or per alguna cosa més que per a fer soroll – bona pensada - la qüestió que sorgeix és immediata. Per a què?
Essent el coneixement científic objecte tan o més valuós que les nostres sorolloses monedes, paga la pena aturar-se una estona a pensar a què dedicarem la nostra immensa fortuna. Ens podríem entretenir aquí elucubrant sobre tota mena de consideracions molt assenyades i podríem fàcilment acabar discutint sobre filosofia política. Tanmateix - sent com sóc eclèctic de mena - estalviaré aquest tràngol al resignat lector i passaré directament a enumerar els tres assumptes més transcendentals als que s’enfronta la humanitat (allò que anomenem el “món mundial”).

- L’escalfament global.

- L’exhauriment de les fonts d’energia fòssil.

- L’explosió demogràfica.

Anàlogament a un famós misteri teològic, es tracta de tres aspectes diferents d’un únic aspecte vertader. La paraula clau: SOSTENIBILITAT.
Com podeu observar, aquesta etiqueta – tag per als bloggers més recalcitrants – porta implícit el prefix SOS, una petició desesperada d’auxili que ignorem sistemàticament per tal de submergir-nos nihilisticament en la molt reconfortant TENIBILITAT.Vet aquí que ja tenim el magnífic nord científic que polaritzi l’orientació de la producció científica. Posem-nos doncs mans a l’obra amb la urgència etimològicament reclamada. Ah! I un advertiment per a les ments més obertes. Que ningú no s’enganyi amb l’expressió-trampa “creixement sostenible”. Això no existeix. El creixement – des d’un punt de vista mercantil – és insostenible.

Hi tornaré...

ELS ESPAIS NATURALS...

"...La efectividad conservacionista de los espacios naturales está en duda, dado que tras protegerse más del 12 por ciento de toda la superficie terrestre, con 108.000 áreas protegidas oficiales (Dowie, 2006:04) la biodiversidad continúa decayendo; es la denominada sexta extinción de especies sobre la tierra, ésta, provocada por la humanidad (Leakey y Lewin, 1995). Los espacios naturales no pueden asegurar la conservación de los ecosistemas o la amortiguación del riesgo ambiental ante las actuales amenazas de deterioro ambiental. Para conseguirlo, se debe modificar el sistema productivo, eonómico y social..."

Això és un petit extracte d'un article publicat a Scripta Nova ("Revista electrònica de geografia i ciencies socials" - UB) i que he trobat molt interessant.

Convenció Catalana del Canvi Climàtic

Avui comença la Convenció Catalana del Canvi Climàtic organitzada per l' Oficina Catalana del Canvi Climàtic.

• Document pdf resum.
• Article de Ramon Folch a EL PERIODICO d'avui.

Vectorització de la producció científica

Si un lector àvid de coneixement es dediqués a navegar per les webs de les universitats catalanes quedaria molt sorprès per l’elevat nombre d’instituts, observatoris i grups de recerca adscrits. La gran quantitat de treballs científics publicats - ja sigui en forma de tesis doctorals, ponències, treballs final de carrera o en qualsevol altra variant - resulta certament colpidor. Cada un d’aquests treballs és en sí mateix – no ho dubto – un compendi del màxim nivell de coneixement o capacitat assolit en un aspecte molt determinat del saber.
Amb els ulls encara vidriosos per l’inacabable navegació en front de la pantalla, el nostre lector es pregunta com és possible que una societat de prolífica productivitat intel·lectual no tingui resolts la majoria dels seus problemes. L’evidencia – amb la vista ja més descansada – de la dificultat tècnica per a transferir eficientment el nou coneixement a la societat podria semblar a primera vista una justificació plausible. Tanmateix la reluctància és tan manifesta que per força ha d’existir algun problema invisible.
En aquests casos el millor es allunyar-se una mica de l’assumpte per tal d’abastar la qüestió des d’un punt de vista més global. Situats a una distància prudencial, el problema es veu d’una forma molt diferent. El que abans es mostrava com una sèrie d’articles d’alt nivell científic, ara es veu com un conglomerat difús sense cap mena d’atractiu intel·lectual. I és que, mancada de cap esperit correlacionador, la producció científica arriba a convertir-se en un procés estocàstic. Un soroll de fons intrínsec de la institució universitària però mancat de cap transcendència social.En aquest punt d’inflexió a on es troba ara la humanitat, amb problemes greus de sostenibilitat i subministrament energètic a curt termini, seria molt interessant - si no imprescindible - dotar la nostra producció científica d’objectius socials globals. Es poden marcar objectius per anys, quinquennis o qualsevol altra període que resulti útil a l’efecte per tal de vectoritzar la producció científica. Qualsevol orientació que polaritzi en favor del progrés social serà millor que seguir produint soroll amb monedes d’or.
(segueix...)



CERCADOR ESPECIALITZAT