És el Decreixement un Neopostmarxisme redemptor?

Certament el títol, digne d'una ponència d'aquelles tan feixugues, és molt poc estiuenc. Per tant us proposo una reflexió molt més lleugera.

Reducció a l'absurd:

Suposem que la tecnologia evoluciona de tal forma que aconseguim produir TOTS els bens i serveis que necessitem mitjançant robots de tota mena. Tanmateix, com en aquest món ideal les persones no necessiten treballar, ningú cobra cap sou per la seva feina. Vés per on, ningú no pot comprar els bens ni els serveis que necessita i la humanitat desapareix!

Per poc que es mediti sobre la hipòtesi anterior, sembla clar que l'important no és el repartiment de la feina sinó el repartiment de la riquesa. Curiosament la majoria de constitucions dels estats moderns, fan referència explícita al dret al treball (Art. 35) però no es reconeix el dret a una part de la riquesa que genera la societat. I encara més, es sol reconèixer el dret a la vida (Art. 15) però no es garanteix una renda mínima de supervivència o, dit en termes més bioeconòmics, una energia mínima de supervivència.