De Peus a la Galleda.

A diferència de la majoria de jubilats, la veïna del 3er coneixia l’existència d’un partit polític anomenat Partido de los Pensionistas en Acción. Els volia votar, però en l’últim moment va pensar que com ningú els coneixia era millor votar a algun partit amb més opcions. El veí del costat és - com ho diria? – altermundindependentista, però sobre tot és antiPP. Em confessa que el seu vot oscil·la habitualment entre ICV i ERC segons el plebiscit que toqui, però que aquesta vegada li feia massa por que guanyés el PP i preferia assegurar el seu vot. El del 1er ja va trencar el carnet d’ERC a les autonòmiques, així que és un independentista orfe d’oferta política (...on son totes les plataformes sobiranistes?). Tanmateix, com a demòcrata convençut, va anar a votar vés a saber què. Una coneguda va llegir el post Sabem votar? i escriu la seva reflexió:

“Quin sentit té votar i donar la teva conformitat i confiança a uns partits que han demostrat defensar més els seus propis interessos? Que pacten amb qui sigui encara que ideològicament representin tot el contrari del què defensen? Quan partits anomenats "d'esquerra" prenen decisions que serien pròpies de la dreta més conservadora? Qui mana realment? Quins poders fàctics hi ha darrera de tot?. Què passaria si cap català votés? O cap dona? Em nego a creure que la única alternativa a aquest sistema autoanomenat "democràtic" sigui la dictadura, sobretot perquè crec que perquè es pugui parlar de democràcia hi ha d'haver altres premisses com per exemple la igualtat de drets. Suposo que hem de tocar fons i reinventar moltes coses però donant continuïtat al sistema polític que tenim no arreglem res.
Tot i així jo aquesta vegada sí que he votat, només per tenir la sensació de que així no guanyarien tant el PP o el PSOE.”

Què tenen aquests casos en comú?
Doncs fixeu-vos que quan el votant d’un partit minoritari intenta aplicar un raonament lògic a l’hora de decidir el vot, ningú opta per votar al partit que realment s’ajusta a les seves conviccions. El fet que el sistema d’Hondt penalitzi fortament als partits menys votats no fa més que retroalimentar aquesta tendència. Això, amb l’ajut d’un injust avantatge en la capacitat de fer campanya per part dels macropartits i l’aplicació de certa dosi de perversitat estratègica en aquestes, fa que el sistema que anomenem democràtic estigui molt lluny de ser-ho. De fet, les eleccions serveixen bàsicament per legitimar un sistema en el que els ciutadans només som súbdits de la partitocràcia amb l’únic dret de perpetuar-la cada quatre anys.
Arribats a aquest punt la qüestió és: com podem modificar el sistema? ...si és que podem.
Suposem que, per a començar, volguéssim modificar la Llei Electoral de forma que s’apliqués algun sistema més equitatiu que el mètode d’Hondt per al repartiment dels escons. Atès que això perjudicaria als mateixos partits majoritaris que haurien de votar la modificació, resultaria molt improbable - per no dir impossible - aconseguir l’aprovació corresponent a les corts. Podria aventurar aquí unes quantes hipòtesis més, però el resultat seria sempre el mateix: sense prou escons com per aprovar qualsevol llei que modifiqui el status actual és impossible millorar el sistema. Des del meu punt de vista l’única possibilitat de desbloqueig fóra un pacte de tots els partits minoritaris (n’hi ha molts) per tal de fer una campanya conjunta en pro del vot transparent (Vota el que creus que millor representa els teus interessos i no en funció del que no vulguis que surti!) amb el compromís de modificar la Llei Electoral en cas de reunir prou escons entre tots.

Riiiiinnnnngggg... riiiiinnnnngggg... Sona el despertador. Uf! Quins somnis més estranys que tinc des de que em vaig a dormir tan tard escrivint el meu blog (o es deia bloc?).