L’efecte espectador (Catalunya s’enfonsa... o és un reality show?)

Assistim aquests darrers mesos a l’insòlit espectacle de l’enfonsament del dos pilars fonamentals de l’estructura industrial de Catalunya. La construcció i l’automoció. Sembla, però, que això li estigui passant a un altre. Ens ho prenem com si fos una mena de grip cojuntural. Una setmaneta suant al llit i ja ens recuperarem administrant ració extra de supositoris analgèsics - per via televisiva entren molt bé - per tal de superar el tràmit.

Els polítics a la seva bola i la resta de ciutadans diligents cap a la feina – si és que encara en tenim – sortejant els molests talls de trànsit que provoquen aquestes rèmores que es queden a l’atur i sense expectatives. Què desconsiderats!

Molt parlar de societat del coneixement però resulta que som els últims en educació. Molt parlar de I+R+D (més tot el que vulgueu afegir a l’inequació) però la gran majoria d’investigadors malviuen amb sous indignes.

A tot això, i davant del desafiament més gegantí que ara mateix té plantejat qualsevol país (el de l’energia, per si algú encara no ho sap), al nostre inefable govern provincià no se l’acudeix res més que fer un decret pessebrista donant més prioritat a evitar un suposat impacte paisatgístic que a la mateixa supervivència del país. Em fa recordar aquella escena del Titànic enfonsant-se i la senyora que no es vol posar l’armilla salvavides perquè fa molt lleig.

Ah, però això del Titànic era una pel·lícula... o no?!